.
LLEGINT DES DEL CONFINAMENT
Aquestes setmanes més d’una vegada m’han
preguntat si el confinament ha variat els meus hàbits d’escriptor, però que el
més s’han modificat són els meus hàbits de lector.
Fa anys jo era un lector metòdic, m’acabava
tots els llibres, i les lectures eren diverses, tant en proximitat física com
temporal.
Quan el meu blog literari començà a tenir
moltes visites i, sobretot, a partir del programa a Canal 21 Ebre, Tens un racó
dalt del món, em van començar a arribar centenars de llibres cada any,
pràcticament sempre novetats, i sovint d’autors propers. Aquesta arribada de
llibres, en èpoques determinades, especialment abans de Sant Jordi,
s’incrementa extraordinàriament.
Per a un lector empedreït des de la més
tendra infantesa, rebre sobres, paquets i fins i tot caixes de llibres, no
deixa de ser un extraordinari regal que m’omple d’agraïment i il·lusió, i que
m’ha permès conèixer autors que, en altres circumstàncies, m’haurien passat
desapercebuts, alguns dels quals figuren entre els meus preferits a hores
d’ara. Però al mateix temps, aquest allau de publicacions, crea una mena de
remordiment per la impossibilitat de llegir tots els llibres amb la mínima
atenció que mereixen. Faig el que puc, procuro fer-ne difusió de tots, en
llegeixo unes poques pàgines de la majoria, i n’arribo a la meitat de ben pocs.
Salto d’un a l’altre amb excessiva velocitat, i altero el tempus de lectura en
funció de la data en què entrevisto una autora determinada o que participo a
més d’una presentació. En resum, una mena de voràgine lectura no exempta de
certa disbauxa.
Amb l’arribada del confinament i
l’ajornament sine die del programa de televisió i de tota mena d’activitats
culturals en què sovint participo, la meva disponibilitat lectura s’ha vist
propietària d’una llibertat que, al principi, potser víctima d’una mena de
síndrome d’Estocolm, no sabia què fer-ne.
La idea inicial de disposar del temps per a
llegir una gran novel·la, que abans m’era impossible abordar, s’ha vist
frustrada de seguida.
L’obligació moral d’anys enllà d’acabar tots
els llibres crec que està soterrada per sempre.
I he buscat refugi a la falda d’emocions
contrastades, i he pessigat lectures a la lleixa on deso la poesia, sobretot de
Gerard Vergés i la saviesa amb què ens porta del diví a l’humà, de l’universal
a l’olor concreta d’una llimona.
I m’he retrobat amb els Buendía, amb un
enèsim retorn al Macondo de Cien años de soledad, i l’enèsima sensació que,
potser, és innecessari escriure més llibres.
I he tornat a enfangar-me en la inevitable
fatalitat d’Arbó i de Tino Costa, i la seva irreprimible passió que és com una
mena de condemna.
I m’he deixat endur de nou, vençut ja
d’entrada, pel remolí d’històries del Camí de sirga de Moncada, per la tendresa
amb què acarona els personatges, no exempta de l’ironia amb què retrata els
seus vicis, passions i debilitats, i tot en un engranatge perfecte que demana,
això sí, una atenció per part del lector que es veu compensada amb escreix.
No sé què llegiré aquest vespre, no sé quin
vell amic abraçaré de nou, potser Bladé, potser Lorca. La paciència i fidelitat
amb què m’esperen a la lleixa fa que em senti com a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada