Un dels hàbits o manies que tinc a la feina és aprofitar un foli per a llençar, imprès per una cara, per a anotar-hi petits recordatoris. Me’l poso davant del teclat, i hi escrit xifres, telèfons, noms, petites informacions que no vull oblidar, que hauré de necessitar de seguida en una trucada de telèfon, un informe o incorporar a un dels meus excels. Hi predomina la mala cal·ligrafia, el caos, el desordre, la improvisació, la manca absoluta de línies rectes; si tardo massa a fer-lo servir, de vegades no sé què hi posa. Quan ja no hi cap res més, de vegades li ensenyo a la meva companya abans de llençar-lo, i li pregunto, fent broma de mi mateix, si està prou aprofitat, i riem. Fa molts anys que tinc aquest hàbit, però avui, de sobte, la visió d’aquestes xifres m’ha recordat mon pare. Com molts de la seva generació, va haver de deixar l’escola primària ,i convertir-se en home, massa aviat. De seguida es va adonar de les seves mancances, i gràcies a les classes que feia el mestre fora de l’escola, va aprendre les nocions matemàtiques principals per a anar per la vida. I déu n’hi do si va aprofitar aquelles classes, aquells càlculs bàsics amb què, gràcies també al seu enginy i intel·ligència natural, va aixecar cases com la nostra. De vegades, mon germà i jo l’ajudàvem de tendres manobres, o el visitàvem a les obres. Sovint anotava amb llapis, als sacs de ciment o de guix, xifres, mesures, càlculs aritmètics i esquemes de plànols, que li servien de guia suficient. Com m’agradaria conservar aquells trossos de sacs, polsosos i precisos, amb cal·ligrafia senzilla, i que em servissin de guia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada