De pel·lícula: Dos cavalquen junts

El fragment inicial de Dos cavalquen junts, de John Ford (uns 20 minuts), amb James Stewart i Richard Widmark, és un dels meus preferits que no em canso mai de mirar. No recordo cap altra pel·lícula de l’època amb un to tan desvergonyit, picant i sorneguer, amb una interpretació genial dels dos protagonistes sense la qual, el fragment que transcriuré perd tota la gràcia. L’acció se situa en el moment en què Richard Widmark, oficial de cavalleria, ha convençut a James Stewart perquè l’acompanyi per a una missió al fort, i descansen un moment assegust a la vora del riu per refrescar-se:

—Això és més dur que la meva cadira.
—Sí, estaves més còmode en aquell porxo. Saps? Continuo sense entendre-ho: sense discutir, sense protestar… Què t’ha impulsat a venir?
—Mira que cavalcar tota la nit! T’ho dirè: no has sigut tu qui m’ha impulsat a venir; no t’ho creguis.
—No, mai ho he cregut. (Stewart es treu un cigar de la butxaca) Què? Pel que es veu només n’hi ha un a cada caixa, no?
—Mai compres cigars?
—Sí, en vaig comprar dos fa tres mesos amb l’última paga. Els mistos els poso jo.
—Em sorprèn que puguis pagar-los.
—Als mistos hi arribo. Digues, per què has vingut?
—Si tens interès en saber-ho, per a lliurar-me de Beth (la mestressa del saloon).
—Per Beth? Jo em pensava que tots dos estàveu… (fa un gest amb les dues mans imitant el relleu d’una dona)
—Sí, ja ho sé, ja ho sé. Per dir-ho sense cap cavallerositat… mai he dit el contrari, sí, és cert, ho estàvem. Ho estem.
—Ho havia sentit dir.
—Últimament havia començat a dir-me Gatz.
—Ja me’n vaig adonar.
—Gatz, Gatz. El primer cop que li ho vaig sentir pensava que tenia alguna cosa entre les dents, però no, no tenia res entre les dents, ho tenia a l’ànima. I fa unes nits va sortir a relluir.
—Continua, què va passar?
—Veuràs, aquest no és un tema que es pugui parlar en públic, quan un dels dos interessats… és, és… matrimoni.
—No! Quin espant! Matrimoni?
—Clar, quan un dels dos interessats resulta que està… saps? Beth té una espècie de punyalet amagat aquí a la lliga…
—Ja ho sé.
—… i estàvem asseguts parlant quan… Com ho sabies?
—Acabes de dir-m’ho. (volent canviar de tema) Però, escolta, i et va declarar el seu amor?
—Véns a dir que ja sabies això del punyalet?
—Repeteixo que m’ho acabes de dir. Continua.
—Que si em va declarar el seu amor? No, no ho va fer això. Vull dir que no es va posar de genolls per a declarar-se. Encara que he de reconèixer que té traça per fer les coses. Jim, ara veuràs la seva proposició: ella no comprenia per què estava satisfet amb el 10% dels seus guanys si estava disposta a repartir-ho a mitges.
—Tu cobres el 10% del negoci de madame Argon!
—No ho sabies? I el 10% dels negocis de tota Tascora. Però si és part del negoci de sherif!
—Doncs ets un porc, ets un porc lladre.
—Un moment. No et pensaràs que es pot viure amb el sou de sherif, veritat? Menys de 100 dòlars al mes, Jim!
—20 més del que jo guanyo.
—Però jo… tu saps… Fixa-t’hi, fixa-t’hi. Tu ets un home sense gaires necessitats i jo necessito una mica més.
—Ja ho entenc, però continues sent un porc!

Concentració rècord d'autors a la llibreria Serret

Habitualment la llibreria Serret de Vall-de-roures acostuma a convidar escriptors i escriptores per a signar llibres, però ahir diumenge, 12 d'agost, probablement va batre el seu rècord, en concentrar a 15 dels autors del recull de contes Estius a l'Ebre, d'Aeditors (Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Glòria Fandos, Ramon À. García, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina; a més de tenir a la resta de couators presents moralment Dora S. Farnós, Sílvia Favà, Xavier García, Valer Gisbert, Josep Meseguer i Núria Menasanch) així com també la Francesca Aliern, Cinta Mulet, Teresa Bertran i l'editor Àlex Ferré.

Molts ens vam conèixer, vam xerrar, vam signar llibres i, després d'un bon dinar de germanor, vam anar fins Fondespala a la 2a Trobada d'autors ebrencs a la Matarranya.

Una autèntica lliçó d'intercanvi cultural i enriquiment mutu en ple mes d'agost.

Comentaris la 2ª trobada d’escriptos a la Matarranya

Igual que l’any passat, s’ha demostrat el poder de convocatòria de l’Octavi Serret en ser capaç de concentrar una tarda de diumenge del mes d’agost un bon grapat d’autors i autores i gent de la cultura. Després de l’elevada concentració per metre quadrat d’autors del recull Estius a l’Ebre, a la llibreria Serret, la trobada a Fondespala va ser un èxit i va comptar amb gran presència de públic per escoltar diverses experiències i opinions sobre les noves tecnologies aplicades al món del llibre, especialment del fenòmen dels blocs.

En el meu cas vaig d’explicar les diverses seccions que he anat creant de forma periòdica, entre les que destaca els jocs literaris pel seu èxit de visitants, però també he volgut posar de manifest la conversió que ha sofert el bloc de mitjà a objecte. Vaig iniciar el bloc amb la intenció que servís d’eina i mitjà per a difondre la meva tasca d’escriptor, però, finalment, els continguts han anat cobrant vida pròpia i en aquests moments el bloc s’ha convertit més en un gènere autònom que en un vehicle i que, d’una manera o altra, segurament acabarà interelacionant-se amb la tasca d’escriptor de llibres. La realitat que he pogut comprovar és que la relació que s’estableix amb els visitants del bloc i l’estímul que representa, m’estimula la creativitat, cosa que, en principi, no deu ser dolent per a un escriptor. Malgrat tot, cal tenir en compte que no hem de deixar de banda la resta d’estímuls més tradicionals, com ara passejar a la vora del riu o dinar amb una colla d’amics.

Desdefinicions XVI

Si avui és dilluns, això són desdefinicions:

cerrebel. Part posterior de l’encèfal que nomès pensa en portar la contrària.

cimentiri. Lloc on reposen les zones verdes enterrades sota capes de ciment i asfalt.

conjugar. Establir un arelació entre dos cònjuges basada en el joc diari.

lavativa. Injecció de líquid pel recte amb l’objectiu d’extreure el 16 %.

A peu pel Matarranya, de Josep M. Espinàs

Aquest és un dels molts relats dels viatges a peu que ens regala Josep Maria Espinàs als seus fidels seguidors. Aquest cop, el viatge va ser l’estiu de 1996 a la Matarranya, una comarca de la Franja que cada cop aprecio més i visito sovint, seduït per l’encant dels seus pobles. La barreja de la narrativa d’Espinàs i la bellesa de la Matarranya havia de donar un bon resultat a la força. En concret, el trajecte va transcórrer pels pobles de Calaceit, Cretes, Vall-de-roures, Freixneda, Torre del Comte, Valljunquera, Vall del Tormo, Massalió i Maella. Qui estigui acostumat a llegir a Espinàs, i els seus llibres de viatges en concret, no hi trobaran cap sorpresa, només l’encant de deixar-se gronxar per la seva forma d’observar la vida, perquè com diu al pròleg: "dues activitats simultànies i encadenades: viure em fa observar i observar em fa viure."
Espinàs és un home ple de sentit cumú que admira i es recrea en els petits detalls que passen desapercebuts per la majoria: "la memòria s’alimenta de delícies minúscules". Els seus ulls no busquen els grans monuments, que valora, sinó els pedrissos de les places dels pobles on pot xerrar amb algú que pren el sol; no s’embadaleix amb paisatges espectaculars, que gaudeix, sinó que es fixa en les empremtes que l’home ha deixat als camps. Espinàs és un escriptor que valora per damunt de tot la vida, la vida fràgil i valuosa: "la vida no és bronze, la vida és una argila que cada vegada es fa més pàl·lida i insegura." Als seus viatges a peu sovint apareix algú que amablement vol portar-lo en cotxe al següent poble; però ell sempre renuncia, perquè amb el ritme lent de les passes assaboreix l’arribada al seu destí. Tot i aquest exercici de ritme lent ell, un home de ciutat, s’adona, amb el contacte de la gent del poble, "que encara sóc un aprenent de la paciència". Deixar cada poble sempre li dol, perquè gràcies al seu tarannà i a la tafaneria pròpia d’un escriptor ha fet coneixences i nous amics, i s’ha sentit veí per un dia, però cal continuar, perquè "sense deixar res enrere no es faria mai camí."
Llegir els viatges a peu del Josep Maria Espinàs és una teràpia que em recomano un cop l’any, potser perquè com ell "m’adono que, per a mi, el camí més estimulant ha estat sempre el que m’ha donat més espai de visió, i una respiració més fresca per viure’l passa a passa —o potser estic parlant de la vida."

Més propostes per al 16è Joc literari

Avui mostro altres suggeriments de finals alternatius del conte "Colors", tal com us vaig demanar al 16è Joc lilterari. N'hi hauran més. Us recordo que els premis d'aquest mes són lots de llibres d'Aeditors i de Cossetània Edicions.

"Finalment, un arc de Sant Martí s'obri pas enmig del mural de colors dibuixat, portant-nos a la tristesa d'un dia de pluja però, alhora, portant-nos també esperança amb uns raigs de sol que donen llum a la vida"
Laura Orellana

"I en una festa de la llum, apareix el gran astre, no deixant ni un racó sense il·luminar."
Mònica Roig

"En un primer moment, el negre ho envaïa tot, creant un fons uniforme i poc esperançador, sense que s'albirés en l'horitzó la intenció de cedir ni tan sols un punt de terreny guanyat. Donava la sensació que una eternitat buida havia arribat, conquerint tot l'espai possible, deixant al seu lloc un regust amarg, que hom paladejava amb discrepàncies al principi i al qual amb el pas dels minuts em vaig resignar. Estava sol assegut a la cadira nova de l'àvia, era de plata vella i d'or fi i l'havia comprat ahir, però ella avui ja no hi és.
S'escorren les llàgrimes entre les galtes, poc a poc baixen la meva cara i moltes, salades, em van a la boca. D'altres es tiren de la barbeta i em cauen a les faldes, on sense fer soroll, s'assequen.
Em noto feixuga, inútil i ara, sola. Ja no penso. M'expresso amb la mirada, i avui està callada.
Camino poc a poc i agafo un trabuc i torno a seure. El tinc damunt els genolls i l'acaricio igual que un gatet. L'agafo fluix i m'apunto. Disparo.
La meva mirada està callada i ho acaba de veure tot negre. Quasi al final, un vermell apassionat ho esquitxa tot, sense miraments, omplint l'espai de vida."
David Ventura

Records del carrer Sant Isidre

Fa unes setmanes es va fer pública la notícia del meu "fitxatge" per editorial Cossetània per a l’edició d’un recull de contes a principis de 2008. Internet fa que les notícies s’escampin de seguida, i a mi em va fer gràcia això del "fitxatge", com si fos una gran figura del futbol, especialment ara a l’estiu, que no es parla d’altra cosa que de futbolistes que vénen i van.

Tot plegat m’ha fet recordar aquesta fotografia amb una pilota als peus, al terrat de casa meva al carrer Sant Isidre, a la Cornudella en blanc i negre. Aquells dies segur que m’hauria agradat fitxar pel Barça, quan m’imaginava ser el Sadurní o l’Artola, jugant a futbol al carrer amb el Josep Jordi , el Peris i tota la resta de canalla del barri. Ja no conservo el mateix tipet, però no he perdut encara les ganes de somriure, i això sí que és una bona notícia.

Cares del món (6)

Com els darrers divendres, una més de les cares que ens acompanyen, si parem prou atenció

per fixar-nos en elles.

Primeres propostes al 16è joc literari

Estem a l’agost però em plau observar que els meus visitants continuen amb ganes de participar als jocs literaris. Ja m’han arribat uns quants finals alternatius al conte "Colors", tal com vaig proposar-vos ahir. Us n’avanço cinc, però n’hi hauran més. Gràcies a tots per participar:

"I va ser així com el roig va substituir al negre, la passió a l'opacitat, el foc al fred, la vida a la mort."
Tomàs Camacho

"L'últim que recordo, és que al final tot, absolutament tot, s'havia convertit en un preciós arc de Sant Martí."
Immaculada Forteza

"Però, de sobte, l’explosió blanca ho va omplir tot.
Llavors, quasi sense voler, de l’angle superior dret, una línia negra puja en diagonal, prima i delicada, eixamplant-se lentament mentre avança."
Roser Iborra

"I entre aquests nous colors, un d'ells va començar a destacar poc a poc sobre el demés , el color de la vida."
Jordi Gonzàlez

"Partícules insignificants dels nous color, s'arrengleren en un inusual arc de Sant Martí que esclata en un sol que ompli: de llum tot l'espai i d'esperança les nostres vides."
Juan Manuel Garcia

Felicitats petites (4)

Una de les situacions que ens fa viure amb més tensió és la carreterea, especialment quan hi ha molt de trànsit. Per això, una de les felicitats petites pot ser aquesta:

Tens un camió al davant a la carretera, hi ha molt trànsit i és difícil i arriscat avançar; però, quan tot just t’atanses al camió, aquest posa l’intermitent i es desvia a la dreta.

Tots podríem contribuir a les felicitats petites dels altres si fóssim més amables i prudents a la carretera, i oblidar les competicions i rivalitats estúpides que s’estableixen de vegades entre alguns conductors, que no comporten res de bo.

16è Joc literari

Amb el joc d’aquesta setmana vull despertar-vos la creativitat i m’agradaria imaginar-vos a la platja o estirats en una hamaca pensant en la meva proposta.
Ahir vaig penjar al blog el conte "Colors", inclòs al meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, d’editorial Montflorit. Es tracta d’un dels contes més breus que he escrit i també el més abstracte. La seva interpretació és lliure. El que demano per a participar al joc d’aquesta setmana és que us inventeu un altre final alternatiu al conte, que substitueixi la darrera frase:

"Quasi al final, un vermell apassionat ho esquitxa tot, sense miraments, omplint l’espai de vida."

Com he fet en anteriors jocs d’aquesta mena, totes les vostres creacions seran vàlides i entraran al sorteig dels premis d’aquest mes: lots de llibres de Cossetània Edicions i d’Aeditors. Properament faré públiques al bloc les vostres propostes, llevat que m’indiqueu el contrari.

Com sempre, cal enviar les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com juntament amb la vostra població per qui participi per primer cop.

Els meus fragments: Colors

Avui us presento el relat "Colors", un dels meus contes més breus i també el més abstracte, inclòs al primer llibre que vaig escriure, Tens un racó dalt del món, d’editorial Montflorit.

"En un primer moment, el negre ho envaïa tot, creant un fons uniforme i poc esperançador, sense que s’albirés en l’horitzó la intenció de cedir ni tan sols un punt de terreny guanyat. Donava la sensació que una eternitat buida havia arribat, conquerint tot l’espai possible, deixant al seu lloc un regust amarg. Llavors, quasi sense voler, de l’angle inferior esquerre, una línia blau cel puja en diagonal, prima i delicada, eixamplant-se lentament mentre avança. Gairebé al mateix temps, sense cridar massa l’atenció en un principi, unes ínfimes taques verdes comencen a créixer arreu, com sembrades per un pagès metòdic i pacient. Després, tot es succeeix amb una acceleració creixent. Taques grogues, taronja i morades van guanyant terreny prenent formes capricioses, per a deixar pas més tard a nous colors que no semblen acabar-se mai, com portats per vents de tot el món. Quasi al final, un vermell apassionat ho esquitxa tot, sense miraments, omplint l’espai de vida."

De pel·lícula: Perseguit per la mort

Aquesta és una de les pel·lícules més cèlebres d’Alfred Hitchcock (és fa difícil no nomenar-la amb el títol en castellà de Con la muerte en los talones) i conté algunes de les imatges més recordades de la història del cine. Cary Grant fa un gran paper, molt en la seva línia, i interpreta un personatge vividor, ple d’ironia i humor. Una de les frases que més recordo és la següent, quan la CIA el vol convèncer que els ajudi a atrapar el dolent:

"Sóc publicista, tinc una mare, dues exesposes i diversos barmans que depenen de mi."

La frase, als nostres ulls d’avui, pot semblar que conté un cert to masclista, però sempre cal situar-se a l’època, i cal tenir en compte que tampoc quedaria malament si l’hagués pronunciat, a la inversa, la Lauren Bacall, per exemple.

Las ratas, de Miguel Delibes

Acabo de llegir per enèssim cop un dels clàssics de la meva tauleta de nit. Tinc a Miguel Delibes en un lloc destacat de la llista d’autors preferits, i Las ratas va ser el llibre amb què el vaig descobrir. La primera lectura va ser el 1980, mentre estudiava 2n de BUP, en aquella edat quan certs llibres deixen una marca inesborrable. No és estrany que aquell cop, al xiquet tendre que era encara, l'impactés el drama de la Castella rural que tant bé narra Delibes. Sense cap mena de dubte, Las ratas va ajudar a obrir els balcons de la consciència social que duia al meu dintre. Perquè els llibres ajuden a desenvolupar la personalitat dels lectors, especialment als més joves, ens mostren noves perspectives, posen en paraules els nostres sentiments; però difícilment treuran a la llum res que no sigui nostre.
Las ratas narra el drama d’un petit poble, esclavitzat a la terra i al cel, on la incultura, els prejudicis i la innocència campen al seu gust. Delibes ens mostra el camp de Castellà en tota la seva bellesa canviant, al ritme de les estacions, i també la seva crueltat. A la primera pàgina ja ens deixa intuir aquest panorama pessimista amb paraules com "nube de cuervos", "chopos desmochados", "sucio pie desnudo", "graznidos siniestros", "surcos pesados" … en un poble que arriba a la degradació de caçar rates per a menjar.
No té desperdici ni un dels personatges del poble que viuen al llibre, com Matías Celemín, el Furtivo, Justito, el Alcalde, Rabino, el Chico, Tío Rufo, el Centenario, Doña Resu, el Undécimo Mandamiento… Però sobretot destaquen els habitants de l’última de les coves: el tío Ratero, un home brusc i innocent sense gaire enteniment, que l’esforç de pronunciar més de quatre paraules el deixa abatut; Fa, la seva gossa amb la cua amputada, i el Nini.
El Nini és un personatge inoblidable, un xiquet intel·ligent i sensible que odia la mort i sap fixar-se en tots els detalls i que ha après a conèixer com ningú el món que l’envolta. Tots al poble li demanen consell sobre el temps, sobre els animals i, en alguns moments del llibre, se’l compara amb el nen Jesús entre els savis o amb Déu. Però el poble i el cel són una trampa, i no sembla que l’esperança sigui possible.

Desdefinicions XV

Ja he arribat a la quinzena edició d'aquestes desdefinicions, de vegades més reals que les autèntiques.

agost. Mes de l'any en què més ens ve de gust no fer res; o sigui, fer el gos.

incli-nació. País que fa baixada. O pujada per als pessimistes.

deli-cat. Gat anglès d’una finor extrema.

fidel-itat. Que encara conserva la fe en els ideals de la revolució cubana i el seu líder, malgrat tot.

Els meus fragments: Pols de guix

"Entra a l’aula amb el temps just, quan els alumnes són a punt d’entrar. No recorda el nom d’alguns. Un nus a la gola l’escanya, i ha d’empassar-se saliva perquè es calmi, respirar profundament. La pissarra és plena amb gargots de l’anterior classe. Ho odia, i l’esborra lentament, sense pressa, de dalt a baix, perquè la pols del guix no l’embruti."

Fragment del conte "Pols de guix" del recull Postres de músic, editat per Empúries.

2a trobada d’autors ebrencs al Matarranya

El diumenge, 12 d’agost a les 12 del matí a la llibreria Serret de Vall-de-Roures, presentació del llibre "Estius a l’Ebre" editat per Aeditors, amb la presència d’una bona representació dels 21 autors ebrencs que hi ha col·laborat: Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Dora S. Farnós, Glòria Fandos, Sílvia Favà, Ramon Àngel García, Xavier García, Valer Gisbert, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Josep Meseguer, Núria Menasanch, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina.

A les 19.30, tindrà lloca Fondespala la 2a trobada d’autors ebrencs i matarranyencs, amb el lema "Els autors i les noves tecnologies". Es vol presentar el paper que juguen les tecnologies de la informació, en especial internet, en la promoció de la literatura en general i dels autors de manera específica dins de un territori; Mataranya Terres de l’Ebre i Baix Aragó.
Per aquest motiu, s’ha plantejat la jornada en les 3 parts següents:
1a part: Donar a conèixer quins webs i blocs fan possible la promoció dels autors del Matarranya i les Terres de l’Ebre.En aquest espai es presentaran els diferents blocs i webs i les noves publicacións de diferents autors, Institucións i Associacións, i com aquestes eines ajuden a la seva promoció i a la difusió de la Literatura Ebrenca.
Moderació a carrec de Pepa Nogues (Ascuma)
Autors, blocs i webs que hi participaran:
—Susana Antoli; guanyadora del Guillem Micolau 2007 en lo seu llibre "Tornem a ser menuts"
I després la presentació dels Blocs i webs:
— Jesús M. Tibau (bloc: Tens un raco dalt del món)

— Emigdi Subirats (bloc i farà referència a altres Blocs Ebrencs)

— Albert Aragones (web beaba)

— Carles Sancho (llibre i web de "Viles i Gent")

— Ignacio Micolau: la traducció al castellà del llibre "Lo Banc de la Paciencia" (el Banco de la Paciencia) de Tomas Riva Muñoz i la seua web

—Javier Díez, Susana Anglès (web. El Sueño Igualitario, Cuadernos de Cazarabet)

— Natxo Sorolla (http://www.franja.tk/)

2a part: Les institucions i les editorials:
El paper de les noves tecnologies per ajudar a les institucions i les editorials en la seva tasca de difusió de la literatura ebrenca i de la Franja de ponent.Algunes de les insititucions i editorials que hi participarà:
— Institut Ramon Muntaner (Mª Carmen Jimenez)

—Aeditors (Alex Ferrer)

—ASCUMA (Jose Miguel Gracia)

—Centro de Estudios Bajoaragoneses ( Ignacio Micolau i Ramon Mur)

—Cossetània Edicions

3a part: Presentació del Serret Bloc:
Es presentarà el Serret Bloc i hi participaran tots els autors que hi són presents i que fan aportacions tant en la seva versió en català com en castellà. En aquesta Tercera part també es presentarà l’acord al que s’ha arribat amb Cossetània Edicions per a l’edició del primer recull de relats (tant en castellà com en català) que han aparegut al bloc.
Cossetània ha estat pionera en recollir aquesta iniciativa i de ben segur que el bloc servirà per seguir donant peu a promoure iniciatives com aquesta.

Cares del món (5)

Una altra d'aquestes cares que ens acompanyen. Heu d'estar amb els ulls ben oberts per trobar-ne més.

Solucions i guanyadora jocs literaris juliol

Acabat el mes de juliol, ja puc desvetllar les solucions dels darrers jocs literaris:

10è joc literari: calia crear un anagrama, per la qual cosa totes són vàlides.
11è joc literari: la imatge-enigma corresponia al llibre La ciutat invisible, d’Emili Rosales. La imatge estava presa des de la cruïlla de la carretera a Les Cases d’Alcanar, i el nom de la ciutat ocult era Sant Carles de la Ràpita.
12è joc literari: l’enigma fragmentat en 8 blogs era COMENÇA AMB EL DESERT A LA FI D’UN MES DE JUNY I, AL FINAL,UN CRIM ACABA AMB PREMI, i es referia a l’inici del primer conte ia l final del darrer de Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders. Les imatges de pista es referien a la representació de l’obra Antaviana, de Dagoll-Dagom, una imatge d’una atzavara, o una il·lustració feta pel mateix Pere Calders en la seva etapa de dibuixant.
13è joc literari: els fragments seleccionats corresponen a la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales, autor enterrat a Siurana.
14è joc literari: trobar les 4 diferències de la portada de Si et menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, era molt fàcil.

Després de fer el sorteig entre els participants dels jocs literaris d’aquest mes, Arena Petit ha resultat guanyadora de l’allotjament de dues nits per a dues persones en una casa rural de Cornudella de Montsant, ofert pel Patronat Municipal de Turisme. Moltes felicitats i espero que ho pugui gaudir del premi i d'excursions a Siurana.

Felicitats petites (3)

Sovint valorem massa tard les petites coses que ens donen felicitat, tot just quan les acabem de perdre.

Per exemple, quan se’n va la llum, però només és un ensurt i torna de seguida, abans que comenci la pel·lícula.

Solidaritat amb tots aquells que pateixen les apagades, però hauríem de tenir presents els països que no poden gaudir de les nostres comoditats quotidianes.

15è joc literari: un nou anagrama

Comença l’agost i una nova tongada de jocs literaris que tindran com a premi lots de llibres de Cossetània Edicions i d’Aeditors que se sortejaran entre els encertants dels jocs d’aquest mes. Aprofito per manifestar el meu entusiasme per l’expectativa que va despertant aquesta secció i per la participació creixent des de qualsevol racó dels Països Catalans, cosa que agraeixo a tothom, i que m’estimula a preparar nous projectes per al curs vinent.
Per iniciar el mes, un clàssic d’aquest blog: un anagrama. En aquest cas, caldrà trobar el nom de l’escriptora que s’amagra darrere de l’anagrama, així com el títol d’una de les seves nombroses obres.

LA CARA ÉS MÒBIL? SÍ
VAS AL GELAT

Com sempre, cal enviar les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com juntament amb la vostra població per qui participi per primer cop.

Demà donaré a conèixer el nom del guanyador del premi del mes de juliol.