Proporcionalment humà, a la recerca de la perfecció, Leonardo em deixà tancat dins d'un cercle. De vegades imagino que fujo, però em fa por, però m'invento que és impossible.
-
Per a Relats conjunts.
La foto del sàbat / 230
Fa 7 hores
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
16 comentaris:
De vegades, les pitjors gàbies són aquelles en les que ens tanquem nosaltres mateixos.
Bon relat!
Coincideixo amb en McAbeu, les nostres pròpies gàbies... Però potser, en aquest cas, l'ocell sigui Leonardo i les seves genials neures ;)
d.
Algun dia trobarà la clau per sortir-ne, per molt que sé que com ell, pot arribar a semblar impossible.
De vegades no donem més de si perquè no volem. O perquè no ens atrevim, com sigui. Però no perquè no puguem. Ben trobat.
Molt bo, Jesús! Sempre és més fàcil pensar que és impossible... que reconèixer la por.
Bonissim Jesus!!
Grácies. i bona setmana
En aquests temps que estem vivint, de culte al cos, cada vegada hi ha més gent dintre que no pas fora del cercle.
Les tanques no son bones per ningú, millor sortir de les gabias encara que faigi pó. Molt bon relat.
Sorprenent!
M'agrada... i m'agradaria també que trobés la força per poder fugir!!
Perquè, com diu en Mac, les pitjors gàbies són aquelles que nosaltres mateixos ens construïm!
Ho té fàcil, amb aquestes extremitats i el cercle, tan sols ha de donar-se impuls i començar a rodar. ^_^
Esperem que aconsegueixi trencar el cercle viciós i sortir a l'exterior tan ple d'imperfeccions.
Curt i bo.
L´home creu que ho pot tot, excepte millorar-se a ell mateix. Magnífic relat, Jesús.
M'agrada! m'agrada aquesta por i aquest inventar-se que és impossible!
Impossible, impossible, segur que no.
Genial el microrelat!
Publica un comentari a l'entrada