Passejo pel parc de Tortosa. A l’altre
costat veig un munt de papers per terra al voltant d’un banc. Hi ha petits
actes de violència quotidiana que no entenc, però encara no sóc conscient de
com m’afectarà aquest acte en concret. Quan m’hi aproximo veig que no són
papers qualssevol, sinó que es tracta d’un llibre estripat, de mala manera, amb
cert acarnissament. De més a prop, el dolor i la incomprensió són més profunds;
es tracta d’un poemari que havia alliberar uns quants carrers més enllà. Ara
les seves pàgines roden endutes pel vent, plenes de taques de fang, versos
esqueixats sense compassió. Intento inútilment comprendre els motius, endevinar
la mena de rancor, odi, o el que sigui, que ha provocat aquesta desgràcia.
Impossible. Sento una gran pena per la persona que ho ha fet, i el considero
una víctima. A l’atzar, rescato una de les pàgines, un dels poemes, que m’emporto
a casa, la resta, volen.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
El dolor siempre es difícil de asumir, pero cuando ese dolor no tiene una identidad, una causa justificada,uno se siente indefenso e impotente ese dolor no tiene cara ni nombre, pero existe.Qué triste!
Algunes reflexions:
- Cal tenir en compte que ser víctima no és necessàriament sinònim de ser innocent o de ser bona persona.
- Suposo que tothom ha conegut en algun moment algú que es vana de ser ignorant. Una de les formes pot ser la d'estripar un poemari. Ser ignorant no eximeix, a priori, de cap culpa.
- Suposo que no és el cas, però hi ha poemaris que no haurien d'haver existit. Hi ha poesia dolenta, igual que hi ha fuet dolent, narrativa vomitiva o pel·lícules nefastes.
Bon cap de setmana a tothom!
Publica un comentari a l'entrada