Quan jo era un xiquet,
Manolo Escobar era una de les icones del que llavors considerava antic,
d’abans, de generacions enrere. El veia molt llunyà de mi mateix i els meus gustos,
de tot allò que considerava modern.
Després, en algunes
entrevistes on l’he vist, m’ha semblat una persona entusiasta i vital,
optimista, un generador de felicitats petites.
Avui m’arriba la notícia de
la seva mort, i faig càlculs; m’adono, amb cert vertigen, que el Manolo Escobar
de quan jo era xiquet tenia aproximadament la meva edat. Puc veure el costat
fosc i pensar que molts em deuen veure antic. O seguir el model del Manolo, i
decidir que em queda corda per a estona, amb un somriure.
1 comentari:
Bona reflexió! Ens fem vells, està clar...
Publica un comentari a l'entrada