La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig

La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig

Edicions Proa, 2016  Premi Sant Jordi 2015

Sinopsi

Qui se’n recorda, avui, de la Sara Amat? Amb prou feines tenia tretze anys quan una nit d’estiu, jugant a cuit a amagar amb la colla, va desaparèixer i no se n’ha sabut mai més res. L’únic, una notícia l’endemà al Diario de Terrassa, i també molts rumors i especulacions. De la Sara Amat se’n recorda sobretot el Pep de cal Sabater, el narrador d’aquesta història. Perquè aquella nit, segons ens diu, la Sara no va desaparèixer, sinó que es va colar a casa seva per la porta del darrere. No s’hi va amagar gaires dies, però de vegades la memòria d’alguns fets abraça tota una vida, i fins i tot li dóna un sentit. Escrita des de la distància dels anys, La vida sense la Sara Amat és la confessió d’uns fets inoblidables, uns dies de la vida d’un poble a l’estiu, d’un nen obedient i enamoradís i d’una nena que ja no era una nena i que volia acomplir el desig ferotge i urgent de fugir, ni que fos per la porta del darrere. Amb La vida sense la Sara Amat, els lectors assistiran a la revelació d’un gran talent literari i descobriran una història que va commoure el jurat del premi Sant Jordi.

Comentari

Sovint repeteixo que la trama dels llibres m’interessa cada cop menys, que molts cops, tot i que un llibre m’agradi, no els acabo (en part a causa de la gran quantitat de llibres pendents de llegir que s’acumulen per totes les habitacions de casa, i també perquè no sento la necessitat de saber el final). Però en aquest cas, la història que m’xplica Pep Puig m’ha seduït fins al final. Potser perquè no sembla a primer cop de vista una història majúscula, potent, de grans pesonatges i emocions. Potser no ho sembla, però n’és, precisament per la seva senzillesa aparent. Potser perquè em sento identificat amb el protagonista, aquest noi de 12 anys, una mica tímid, indecís, poruc davant els reptes de la vida i que, malgrat tot, o potser precisament per això, és capaç d’assolir grans (o petites) victòries. Els seus gestos (o la seva manca de gestos) em desperten tendresa, m’assec a la vora del seu llit, entre penombres, aguaito el carrer des del seu balcó, miro a través d’una innocència que no ho hauria de morir mai, i estiro el braç per tocar, amb la punta dels dits, de forma gairebé imperceptible, els cabells del desig. Espero que el Club de lectura de Tortosa en gaudeixi, i el comentarem el proper 21 de juny, i l’autora srà un dels primers de la propera temporada a Tens un racó dalt del món de Canal 21.