30 de juny 2016

Moha, el Bo

Fa uns mesos que al nostre fill li ha entrat la febre del futbol. Moltes tardes em demana que prenem la pilota i anem al parc a practicar. Allí s’hi troben sovint xiquets i xiquetes de diverses edats i orígens que, sense problema, formen equips i es posen a jugar. Jo m’aparto i m’ho miro des de la distància, sovint amb un llibre a les mans del qual aixeco els ulls cada dos per tres. Un parell de xiquets són més grans. Un d’ells acostuma a estar de mal humor i posa cara llarga a la vida, com si aquesta li estigués en deute, i només somriu, amb reticències, quan fa una bona jugada. L’altre no, l’altre es diu Moha i sempre somriu. M’agrada el Moha, i a mon fill també: toca bé la pilota, s’ho passa bé, i no abusa de la seva superioritat, sinó que, en molts casos, quan podria fer gol sense dificultat, li passa a un altre xiquet perquè marqui.
Fa uns dies hi havia un altre xiquet que, curiosament, també es diu Moha, però mon fill se’n va cansar de seguida: “és un egoista”, es lamentava, “tothora em fa anar a buscar la pilota i només vol manar ell”.

Enyorem a l’altre Moha, a qui a partir d’aquell dia anomemen Moha, el Bo. Un homenatge i un agraïment als mohes bons, i a tothom que porta per bandera un somriure deliciós.

Cap comentari: