liquidacions que quasi (només quasi) et liquiden

Com ja sabeu, un dels meus lemes és que sóc un escriptor que intenta viure del “cuento”. La gent sempre se’n riu quan ho dic, però l’expressió amaga dues cares oposades: una optimista, carregada d’il·lusió i d’una visió utòpica del món; l’altra, realista i amarga.

Aquesta setmana he patit un dels tristos capítols que viu la immensa majoria d’escriptors: rebre la liquidació dels drets d’autor. Sóc transparent, i us mostro tots els detalls de la liquidació de 2015 per tal que tregueu les vostres conclusions.

És evident la davallada de vendes, i resulta curiós que el llibre més venut sigui encara El vertigen del trapezista, sense dubte, gràcies al fet que s’estigui treballant en alguns centres d’ensenyament.

Per als desconeixedors del tema, val a dir que les dades de vendes que et facilita l’editorial anualment, segons fonts de les distribuïdores, no són del tot reals i, en tot cas, es poden veure rectificades l’any següent a la baixa. Per exemple, l’any passat em van liquidar la venda de 235 exemplars d’El noi del costat del padrí, venuts durant l’any 2014, i enguany me’n liquiden 5 exemplars venuts durant el 2015. Tot i que la suma final pugui ser correcta, no ho és el repartiment anual. A final d’any, la distribuïdora passa a l’editorial la xifra de llibres venuts, i aquests són els que l’editorial liquida als autors, però pot passar i passa, que no estan venuts realment, sinó que es troben a les llibreries, i aquestes, l’any següent, poden fer devolucions, cosa que no sé si ocorreix en altres tipus de negocis. El resultat és que els autors podem rebre i rebem liquidacions negatives, cosa que, com comprendreu, frustra bastant, i que ni autors ni editorials no sabem amb seguretat la xifra exacta fins passat molt de temps.

Evidentment, els guanys econòmics no són el motor ni la gasolina que em mou a l’hora d’escriure i fer mil i una activitats al voltant de la literatura, i les alegries que em proporciona superen les tristeses per golejada. Però això no treu que, per un costat, aparti del meu horitzó la idíl·lica fita de poder viure alguna dia de la literatura (tot i que no a qualsevol preu), i que, d’altra banda, de vegades, la realitat amenaci amb desmoralitzar-me.

No patiu, seguiré endavant amb la lluita, tot i que de vegades em manquin forces; però de vegades, només de vegades, un necessita plorar un instant abans d’aixecar-se i remar de nou.