20 d’abril 2018

Pel crestall de les solituds, de Baltasar Casanova i Giner



Pel crestall de les solituds, de Baltasar Casanova i Giner, és l’obra guanyadora als XXXVIII Premis Literaris Calldetenes, del Premi Armand Quintana de narrativa.
Em plau comentar el llibre d’aquest autor de La Cava, escriptor i mestre, mestre i escriptor, perquè no sé què posar-li davant. I em plau perquè sempre és un plaer coincidir amb ell en multitud de llocs, perquè és de bona i fanca conversa, perquè sap ser lúcid, perquè sap ser tendre, perquè li agrada viure. Perquè li agrada parlar i escoltar; dos bones actituds si vols ser bon escriptor i millor mestre o, simplement, bona persona en general.
Baltasar ens té acostumats als relats que passegen pel seu delta estimat, i el primer que sorprèn als seus lectors és que aquesta novel·la estigui ambientada en un espai aparentment tan diferent i muntanyós com el Pirineu. Però només és una diferència fictícia. Tot i la llunyania del paisatge, és ben viu l’amor a la terra i, sobretot, a la gent. L’acció transcorre durant la postguerra, i ens trobem en una mena de recull d’històries que se’ns faran molt properes; viscudes o explicades. La seva mirada és de tendresa, potser de nostàlgia amb cert regust amarg, per tot el que aquells anys de tanta grisor imposada van robar als protagonistes. Però la vida sura sempre pel damunt, i l’amistat, i l’amor, i la passió, i el descobriment continu de misteris que no s’acaben de resoldre mai, que és l’etapa de l’adolescència. Potser ens sentim identificats amb els personatges, i no entenem com funcionen moltes coses, i estem encara en aquest procés de créixer que, entre altres coses, no deixa de ser màgic.
La vida té un punt d’amarg, com la pell d’una taronja; però és irresistible.

Cap comentari: