No he volgut escriure-la
en llengua castellana per no mostrar tenir en poch la cathalana y també per no
valer-me de llengua estranya per a illustrar i defensar la naturalesa pròpia.
Los col·loquis de la
insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig
.
Un poble són múltiples i
diverses formes de vida, són llocs, gent, arbres, la flaire de la pluja, i
també és la pols. És el temps en si mateix, però en moviment.
Expedient 3295, d’Emigdi
Subirats
.
L’Ebre és la gota fèrtil
que calma la set dels arrosars i alleta els peixos d’escates lluents. És la
llàgrima dels núvols que amaren les valls de color assutzena, el plor del cel
que governa aquest delta desitjat.
Guia de les Terres de l’Ebre,
de Vicent Pellicer
.
Déu
era un domador de puces, de la mateixa manera que jo era un déu fracassat,
enamorat i desvergonyit. Érem col·legues. La humanitat estava ben apanyada.
El
domador de puces, de Francesc Valls Calçada
.
He refet tants cops la tanca
que em cremen les mans
en olorar el filferro creuat
per les tenalles velles.
Els crisantems, de Rafael
Haro
.
No
s'han de fer preguntes quan creixes -va respondre el xeiene-. Observes,
escoltes, esperes, i t'arribarà la resposta.
En
John Garfield en territori xeiene, de Jordi Cantavella
.
La
noia s’aixecà desprenent aquella aroma de son i droperia pròpia del diumenge
ressaltada per l’absència de les calces que el balanceig de la jaqueta del
pijama feia evident.
Johnson
& Johnson, El català és un misteri poètic?, de Fede Cortés
.
En obrir la porta de la
barraca l’olor del fang i de l’arròs madur, l’orquestra de l’aigua i del cel,
lo blau de la partitura, li esclaten com música d’un nou món.
Salabror de riu, de
Baltasar Casanova