Quan el
cambrer li reclama, amb dosis excessives de mal geni, si ha decidit el postre
d’una vegada, l’agafa desprevingut, i li cal un esforç tan colossal com estèril
per intentar no envermellir. No vol que noti com s’estava fonent, absort amb la
corba que dibuixa una espatlla tres taules endavant, sota la pantalla d’un dels
televisors. Una corba sublim en senzillesa, delicada, coronada amb l’explosió
vermella dels cabells; un pintor avesat a admirar ballarines com Degas la
signaria sense dubte. Tres taules i tres mons, de vegades, són distàncies
similars.
.
El calaix dels vols perduts, Pagès Editors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada