22 d’abril 2021

Lletres a les aules. Visita a l'Escola Port Rodó


 Hi ha alguna forma millor de preparar Sant Jordi que visitar una escola?

Avui he gaudit un cop més d'aquesta experiència, gràcies al programa Lletres a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

He visitat de nou una escola amiga, l'Escola Port Rodó de Campredó, un dia que segueix la línia de la resta d'aquest abril fred i plujós. 

Per peresa, o per fatiga, o per esperança, em deixo el paraigua a casa (sembla que potser no plourà, penso, innocent). L'últim quilòmetre abans d'arribar a Campredó, les gotes s'escampen de forma aleatòria pel parabrisa del cotxe. Aparco prop de l'edifici. Corro sense precipitar-me, amagant de l'aigua, que m'esquitxa les ulleres, la bossa de llibres que porto per a regalar-los; sé que em regalaran moltes sensacions.

Em reben cordials i agraïts, com sempre a totes les escoles. M'espero a la sala que han preparat amb totes les mesures covid, ventilada, amb la distància necessària.

Baixen la classe dels més grans, i des d'una altra aula ens segueixen via ordinador.

Com sempre, el meu objectiu és intentar transmetre la passió per la literatura  i mostrar-me com un d'ells, senzill i proper, i no com els inabastables escriptors que jo imaginava quan era un xiquet. Poso exemples del poder de les paraules, de cadascuna d'elles, petita com un pèsol, i els demostro que una paraula val més que mil imatges (com a mínim, prudents, ningú gosa portar-me la contrària). 

Han llegit uns quants dels meus contes i tenen preguntes preparades, que procuro respondre amb tota la sinceritat i exactitud d'un inventor d'històries fictícies, d'un admirador de la realitat. Entre altres coses, volen saber en què m'inspiro, i improviso dos personatges d'un possible conte, que estan allí, damunt la taula rere la qual els parlo: en un racó, dues roses vermelles, ufanoses, fresques; a l'altre, un pom de roses de cartró pintades, probablement d'una manualitat escolar recent. No els dic com podria continuar la història, simplement els suggereixo què deuen pensar les unes de les altres.

I, quasi al final, arriba el nanoconte, infal·lible, que desperta sorpresa quan mostro de lluny la pàgina gairebé en blanc, i que en poques paraules els obre un món de possibilitats.

 Per a acabar, em regalen la lectura d'un conte i d'un poema que han escrit.

Les mascaretes intenten, inútilment, amagar la nostra il·lusió.


Cap comentari: