Boulder, d'Eva Baltasar
sinopsi
La protagonista
de Boulder és una
dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera
en un buc —la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar
el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l’emporta
entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en la gestació assistida d’una
criatura. ¿Què en farà, la maternitat, de l’amant coneguda en un bar? ¿I què
farà ella a la gàbia?
L’obra de Baltasar
torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella:
camuflada amb un nom geològic —el de les roques solitàries enmig del mar— i
perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.
Comentari
Dues persones amb
camins vitals diferents, unides per l’amor, aquesta estranya cola capaç d’unir
ànimes tot i ser aparentment distants, o precisament per això. Una vol crear
llaços familiars, tenir un fill; l’altra, que ens narra la història en primera
persona, té un anhel irreprimible de llibertat, de solcar mars sobre la primera
nau que surti de port, en sentit literal i figurat, una gana de menjar-se a
mossegades la vida i una set de passió a la qual s’hi aboca sense remei. Pot
sembla una història d’amor antiga, i de fet ho és, i són milers les novel·les
en què aquests dos personatges són una dona i un home. Però a Boulder les dos
protagonistes són dones, i la seva relació passional no es tracta des del
prisma d’una possible problemàtica causada per la seva sexualitat, sinó que l’autora
i la narradora plantegen el tema del lesbianisme amb naturalitat, com caldria
que ho tractés potser tothom.
Boulder, com així
anomena la narradora la seva parella, accepta la idea de tenir un fill per
amor, tot i que aquest fet sigui contrari al seu desig de provisionalitat. Però
la màgia esdevé, i li regala moments de tendresa que no imaginava viure.
L’amor, la passió, la
dicotomia entre la llibertat individual i la responsabilitat de formar una
família, són temes molt vistos, però l’autora ens els mostra despullats,
directes, francs, i envoltats d’una poesia que no li és gens aliena.
Alguns fragments:
ens donem els mòbils. L’abraço com els bojos abracen un credo o es pengen dels arbres.
Me la bec, com si m’haguessin educat per al desert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada