La caça de l'home

 

De tant en tant, el món del cinema et dona regals inesperats. Qui m’havia de dir que, a la meva edat, descobriria una pel·lícula dels anys seixanta, protagonitzada per Marlon Brando, amb Robert Redford, Jane Fonda i un llarg i esplèndid repertori, que no recordo haver vist mai fins ara: The chase, d’Arthur Penn, traduïda com, La caça de l’home, o La jauría humana.

He rebuscat a la meva memòria infructuosament, perquè em sembla insòlit no haver gaudit mai abans d’aquest film, i un cop acceptat aquest regal, el gaudeixo plenament.

La interpretació de Marlon Brando és simplement una interpretació de Marlon Brando; per a sucar-hi pa. La resta no queden gaire enrere, però el més admirable és el guió. Es tracta d’una història coral, on l’autèntic protagonista és el col·lectiu d’aquesta ciutat del sud nord-americà, i tot el catàleg de personatges arquetípics amb els seus vicis i defectes.

L’espurna que encén la trama és la fugida d’un pres, interpretat per un jove Robert Redford. És el típic noi de ciutat petita, rebel, trapella, que es posava fàcilment en embolics, que en el fons és bona persona, però que la vida el porta pel mal camí i comet tota mena d’injustícies amb ell; és a dir, el perdedor que ens roba el cor, que desitgem que se’n surti, però que porta una càrrega de fatalitat al seu damunt difícil de superar.

La fugida d’aquest noi remou la ciutat, n’hi ha que l’esperen amb esperança, però per a la majoria és una pedra a la sabata, el record de les pròpies culpes, de remordiments, la por a possibles i merescudes venjances, a infidelitats. La societat es confabula contra aquest noi que fa nosa i que quasi no apareix durant la pel·lícula, però la seva propera presència sura per damunt de cada escena.

Marlon Blando interpreta el paper de sheriff atrapat entre el seu autèntic anhel de ser granger un dia, l’obligació de fer complir les lleis amb justícia, i la realitat d’ocupar un càrrec que li ha regalat el totpoderós magnat de la vila que, en un moment o altra, segur, reclama el cost de cada regal. Totpoderós que, per cert, no pot gaudir del seu poder i riquesa, perquè el seu únic fill, típicament infeliç i tarambana, s’allunya d’ell irremeiablement.

Alguns personatges d’aquesta ciutat són realment perversos, ebris de venjança, de garantir els seus privilegis per damunt dels pobres, dels negres, de les dones (és a dir, dels forts damunt dels dèbils, com tota la vida, com a tot arreu), però l’autènticament terrible és la resta de la societat, que gaudeix impertèrrita de l’espectacle de sang i d’injustícia que es desenvolupa davant dels seus ulls, gairebé mentre mengen crispetes, còmplice necessària per a tot plegat, hipòcrita, i que no dubta, covarda, de posar-se del costat del poderós per a vèncer, entre tots, el més humil.

La pel·lícula em recorda un acudit que li escau perfectament: 

Un home li explica al seu amic: 

-Ahir mentre passejava pel carrer, vaig veure tres nois que estaven colpejant un pobre coixet. La situació em va irritar, i jo no sabia si ficar-m'hi o no ficar-m'hi.

-I què vas fer?

-M'hi vaig ficar. I entre els quatre li vam donar un pallissa!!!