Recordo que quan era petit i jugàvem al carrer Sant Isidre, a parar, per exemple, n’hi havia que a l’últim segon pretenia salvar-se amb la contrasenya “xic-xac, casa”, alhora que imitava amb la mà el moviment de tancar amb la clau el pany d’una imaginària porta. Si la memòria no em falla, és cert que abans de jugar havíem determinat alguns punts concrets dels carrer com a refugis (l’entrada d’una casa, la porta d’un garaig...), però no és menys cert que alguns deien les paraules màgiques a qualsevol lloc i moment, com un intent desesperat de lliurar-se de parar. Aquesta il·legalitat provocava enceses discussions, que se solucionaven de forma irregular, en funció del carisma i poder de convicció de cada xiquet, o de la seva edat, perquè als més petits, de forma condescendent per part dels més grans, se’ls concedien certs privilegis i se’ls anomenava “de sucre”.
Aquesta expressió m’ha vingut ara al cap, dècades després, vés a saber per quina mena de mecanismes de la memòria. I m’agafen ganes de fer-la servir, de provar-ho algun cop quan m’assetgin perills o responsabilitats que intueixi massa feixugues. De vegades voldria tornar a ser de sucre, creure amb paraules màgiques que em salvin. Xic-xac, casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada