“L’espectacle de la vida” em porta a La Ràpita

 

5 de maig de 2022. “L’espectacle de la vida” em porta a La Ràpita. Acabo d’aparcar i les gotetes que esquitxaven el parabrises mentre venia ara em fan pessigolles a la calba. La Ràpita és una de les moltes ciutats i pobles de les Terres de l’Ebre que visito per fer activitats culturals, on m’hi trobo benvingut, i on hi tinc una bona colla de la meva família de lletres. Altres vegades també a la Biblioteca, o aquell 7 d’octubre del 2017 a la plaça del Coc, al primer acte de Versos contra la violència. Però els últims temps, quan vinc a La Ràpita, tot i aparcar molt a prop, no visito la Biblioteca, sinó el camp de futbol. Quan mon fill, ara capità de l’Infantil de l’Ebre Escola, ens va demanar que l’apuntéssim a futbol, reconec que em feia mandra pensar en els desplaçament que ens tocaria fer cada cap de setmana. En canvi, de seguida ho vaig viure amb emoció, contagiat pel seu entusiasme, i procuro no perdre-me’n ni un, perquè tots són decisius i irrepetibles, i gravo les millors jugades, i alguna de polèmica, i després les comentem a casa, i faig muntatges motivadors amb els moments més destacats. La veritat és que sempre que venim a La Ràpita hem acabat perdent, de vegades per golejada. L’equip de mon fill perd sovint, però de tot plegat n’hem fet aprenentatge, i em sento orgullós de la seva manera d’assumir la derrota, de sentir-se satisfet del treball i de l’esforç que ha realitzat a cada entrenament, a cada partit, de jugar sempre al cent per cent.

No sé si amb tanta energia, però sí amb il·lusió similar, tanco el cotxe i vaig a la Biblioteca. Tinc l’avantatge que sé que no perdré, i espero donar-ho tot, al cent per cent.

Ja m’espera el seu director, conegut d’altres vegades, i d’altres biblioteques. També l’Amat Pellejà, il·lustrador de Marçà a qui no fa gaire temps que conec, però prou per haver enllestit un projecte conjunt que espero que vegi aviat la llum. Em regala dos llibres seus i, sobretot, les ganes de fer-me saber una molt bona notícia.

Arriba Pau Lleixà, tècnic de Cultura de l’Ajuntament que mereix la meva admiració, perquè és força habitual trobar-lo a activitats culturals de tot tipus arreu de les Terres de l’Ebre, demostrant un amor per la cultura que va més enllà de la feina. I l’Erika Ferré, regidora de Cultura, sempre somrient i amb energia, i sempre fent-nos notar que és al nostre costat. I l’Eduardo Margaretto. Què dir-ne! Un exemple de la sort que tenim que gent amb talent i ganes de fer coses hagin decidit viure entre nosaltres. I José Antonio Floría, amb qui l’any passat vam quedar a les portes del camp de futbol per a donar-li un exemplar de “Josep Igual i els dies” (llibre que avui posaré al costat del meu al faristol, perquè es facin companyia), i que m’explica el projecte del seu proper llibre (m’agrada que la gent vulguin explicar-me els seus projectes; suposo que forma part de la necessitat que tenim de compartir, de saber que me’ls escolto, que quan puc ajudo).

Quan comença l’acte, vaig llegint fragments de L’espectacle de la vida, i alguns els comentem, i em fan saber que moltes sensacions són compartides; això passa quan parles de coses senzilles i properes, quan cerques les emocions quotidianes que ens envolten.

Espero haver-ho donat tot, al cent per cent.

I així s’escriu una pàgina més del proper dietari que, sense dubte, es farà paper.