La vida té guionistes força bons. De vegades escriuen girs a la trama que ens perjudiquen, i ens queixem, i ens preguntem amargament: “Per què a mi?”
Però si sabem mirar, de tant en tant ens regalen moments emotius que, potser per la seva senzillesa, no apareixen al resum de l’argument, ni se'ls fa referència a cap biografia.
Quan mon fill anava a l’escola primària va fer diversos amics, però entre tots destaca el “mano”, nom amb què es referien un a l’altre, com a mostra de prioritat sobre els altres. L’escola era petita i sovint coincidíem amb son pare i sa mare, i de tant en tant anàvem repetint entre sospirs: “se’ns fan grans”. Tenim fotos d’ells a l’aula, fent panellets, disfressats a carnaval, a les festes de fi de curs i, com no, jugant a futbol al pati. Recordo els seus moviments maldestres, les seves cametes corrent per aquella pista darrere la pilota, l’alegria de marcar un gol en aquelles porteries sovint sense xarxes, o simplement dos munts de roba com a pals, que celebraven com la diana definitiva d’una final de Champions.
Ara van a instituts diferents, juguen a futbol a altres equips, ja no es veuen tant com abans, però seran els “manos” per a sempre.
Dissabte passat van jugar l’un contra l’altre, i el moment inicial donant-se la mà, tots dos com a capitans dels seus equips, té per a mi una força i emoció que agraeixo profundament al guionista que hagi tingut la idea.
“Se’ns fan grans”, vam comentar amb sons pares. I el que ens espera. La millor pel·lícula del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada