A finals de l'any passat Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre va atorgar a Francesca Aliern el premi Grifonet.
Vaig poder assistir a l'acte emotiu d'entrega, abraçar-la, besar-la després d'una llarga trajectòria d'encontres, i coincidències literàries i humanes, que han forjat un afecte mutu.
Fa uns pocs anys, coordinat per Emigdi Subirats, vam publicar un llibre col·lectiu editat per Petròpolis amb el títol Francesca Aliern, la sal de les xertolines.
Avui em plau recordar la meva aportació al llibre.
LA PAQUITA COM A PUNT DE PARTIDA
Un dels fràgils tresors que acumulo, i que amb més
cura protegeixo amb còpies de seguretat, són els arxius fotogràfics. Amb el pas
dels anys, cadascuna de les fotografies millora, com el bon vi, i guanya poder
per a atraure records. Intento ser ordenat, per anys i per temes. Des de fa
molt de temps, a cada carpeta anual, quan les reviso cercant informació, o per
pur plaer, em retrobo amb tota la família de lletres que continuo fent créixer.
I des del primer moment s’hi troba Francesca Aliern, o com més li agrada a
ella, Paquita.
Després de publicar el meu primer llibre, Tens un racó
dalt del món, jo encara em sentia insegur, i les meves passes per aquest camí
literari eren dèbils, silencioses, indecises. Paquita ja era una escriptora
popular llavors, i jo assistia a les seves presentacions, sense gosar parlar-li
encara. Li vaig escriure una carta, d’aquelles que s’enviaven fa dècades dins
d’un sobre i amb un segell. No sé d’on vaig treure la seva adreça; potser amb
Francesca Aliern, Xerta, n’hi havia suficient. Recordo la felicitat que em
comportà la seva resposta. Si la coneixeu, ja podeu imaginar el to de les seves
paraules, generoses, obertes, senzilles, properes.
I així vaig començar la meva família de lletres, amb
la Paquita com a fonament.
Devíem quedar en un bar per parlar, suposo, això no ho
recordo bé, i és fàcil que se’m barregin les imatges entre la immensa quantitat
de trobades que hem gaudit, per algun motiu en concret, o perquè sí, a
Viladrich per Sant Jordi, a les Jornades d’Amposta, a la Fira del llibre ebrenc
de Móra d’Ebre, a la Cid i Mulet de Jesús..., perquè ens agrada parlar,
compartir vivències literàries i personals; tantes, que no hi caben als seus
llibres.
Sovint passo a buscar-la per Xerta en cotxe, per a
anar junts a cal Serret de Vall-de-roures, i de tornada, en coincidir sovint
amb Setmana Santa, em regala una mona per a mon fill.
I en totes i en cadascuna d’aquestes ocasions i llocs,
es repeteix sempre el mateix amb la constància d’un riu, i contemplo novament
com el seu públic l’espera –a ella i als seus llibres-, com l’estima –a ella i
als seus llibres-, i com de mútua és aquesta espera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada