Pere Panisello comparteix amb mi que facebook li recorda que fa deu anys exactes vaig penjar al meu blog una foto seva acompanyada d’un text. Ell ara és regidor de Cultura a Jesús, i col·laborem en diverses activitats anuals, però ens coneixem de molt abans, d’aquella època daurada inicial dels blogs, d’entre deu i vint anys enrere, quan jo practicava l’hiperactivisme blocaire, amb quasi una centena d’apunts mensuals, i els meus jocs literaris cada dimecres.
Fou una experiència molt bonica, construírem una pinya de blocaires d’arreu dels Països Catalans que interactuàvem, ens comentàvem mútuament. Encara avui, em trobo per primera vegada amb algun d’ells en persona, que feia molt de temps que no teníem notícies mútues, i ens fem una abraçada carregada d’emoció.
Ara les xarxes han canviat, s’han multiplicat, i hi veig molt de soroll, felicitat fictícia, pressa, mentides i ràbia. Vull creure que llavors, els blocaires ens parlàvem amb estima, sinceritat i profunditat. Ho vull creure, almenys. I m’adono que parlo de l’època dels blogs, com un vell del meu poble parlava d’anar en carro i mula al tros. Potser els nostres fills recordaran amb enyorança el reguetón d’abans, els antics mòbils o els primitius patinets elèctrics. Tempus fugit, però els vells blocaires no moren mai, no?
Us enllaço l'apunt de fa 10 anys que ha despertat aquesta reflexió i que, curiosament, parla d'avançar.
1 comentari:
No morim, però els blogs agonitzen, substituïts per xarxes ràpides on circula més verí que companyerisme. Què hi farem, son els nous temps!
Publica un comentari a l'entrada