“No arribem mai a cap puesto!” es lamenta una dona madura, alta, estirada diria jo, amb certa irritació que dedueixo del seu to de veu, quan ens creuem pel carrer. Parla amb un gosset menudet mentre l’estira de la corretja que tiba, amb una força mesurada, perquè l’animal és realment petit i sortiria disparat. Imagino que ella en tindria ganes.
Passats uns metres, em giro, i els veig de nou aturats, el gosset ensumant alguna cosa, i ella amb posat de desesperació.
Però no sé qui dels dos deu estar més desesperat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada