Cares del món (27)

La secció dels divendres, Cares del món, també dóna la benvinguda al 2008, tot i que sembla que amb una mica de pànic o amb cert esfereïment. Què creieu que li deu fer tanta por de l'any nou, pobreta? Espero que no li duri gaire l'ensurt i que l'any comenci a donar-nos bones notícies de seguida.

Felicitats petites (25): Reis amb màgia.

Dijous passat parlava de la felicitat petita de fer regals, de repartir il·lusió. Però si hi ha una data especialment senyalada al calendari per al món de la il·lusió, aquesta és el dia de Reis, malgrat l'avanç imparable que darrerament està tenint el seu competidor, el Pare Noel. I si en algun lloc és especialment entranyable aquesta festa, és al meu poble, a Cornudella de Montsant. En ser un poble petit, el contacte dels Reis i els seus patges amb els xiquets i xiquetes és molt més proper, i no n'hi ha cap que es quedi sense rebre el seu paquet, entregat en mà al balcó de casa seva, o de casa dels padrins (o de tots dos).

Tinc dibuixades a la retina les imatges d'aquells dies, quan jo era un xiquet del carrer Sant Isidre, i els Reis giraven la cantonada, precedits pel soroll dels tractors carregats de regals, i el so de l'escala en repenjar-se a la barana del balcó, i les severes advertències dels patges, sempre de veu molt greu, sempre en castellà llavors, perquè venien de molt lluny.

Després, de més gran, vaig tenir una felicitat encara més gran: la d'ajudar alguna vegada a ses majestats a repartir els regals, a donar petons a les galtes gelades dels xiquets que em miraven amb ulls desproporcionadament oberts, a rebre les cartes farcides d'il·lusió, amb cal·ligrafia irregular.

I és que els Reis d'Orient són màgics, i no sabem d'on treuen els regals. No com altres, que sí sabem d'on els treuen: dels pressupostos de l'Estat.

37è joc literari

Ja estem al 2008 i els jocs literaris continuen endavant.

Potser l'economia no és un camp gaire literari i, en principi, les pistes que us dono poden semblar poc atractives, però em sembla que el joc d'avui és fàcil i no tindreu gaire complicat endevinar el títol del llibre que amaguen les pistes i el nom del seu autor, de cor blaugrana, tot i que no és del Barça:

El capital mínim per a constituir-se és de 3.005,06 euros.

La responsabilitat dels socis se circumscriu exclusivament al capital aportat per cadascú.

Com sempre, cal que envieu les respostes a jesusimaite@gmail.com juntament amb el vostre nom i població. Aquest és el primer joc del mes de gener, i teniu fins el 5 de febrer per a enviar les vostres respostes i entrar al sorteig dels premis explicats al post anterior.

Premis jocs literaris de gener

Inicio el camí d'aquest bloc pel 2008 anunciant-vos quins seran els premis dels jocs literaris del mes de gener, que començaran demà mateix. El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de gener i entrar al sorteig és el 5 de febrer:

-Un exemplar del Diccionari de la Llengua Catalana, cedit per l’Institut d’Estudis Catalans.

-Dos lots de llibres cedits per Accent Editorial, formats per: Idees de combat, de Josep Maria Terricabras; La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabré; Ecce Homo, de Friedrich Nietzsche , i El nebot de Rameau, de Denis Diderot.

També us recordo que encara teniu com a límit el dia de demà per a participar als jocs literaris del mes de desembre i entrar al sorteig dels premis del mes de desembre.

Per als nouvinguts, us informo que cada dimecres proposo un joc literari diferent, i que entre tots els participants del mes sortejo premis diversos.

De nou no em puc estar d'agrair a tothom que participa, alguns de forma molt entusiasta i fidel, així com a tots els blocs que han col·laborat i a les entitats que ofereixen els seus productes o serveis com a premi.

Animeu-vos! Demà al matí ja tindreu a punt el 37è joc literari.

Ah! I encara podeu participar a la meva llumeneta prorrogada fins el sorteig del Niño i emportar-vos un exemplar dels meus Postres de músic. Més informació aquí.

El meu resum de l'any

Amb l'esperança que el 2008 sigui un any enriquidor i que tots i totes desitgeu tot allò que us passi, em ve de gust fer una mica de resum del meu 2007 literari, encara que no sigui gens original, perquè ja ho han fet molts blocs abans:

He coordinat el Club de Lectura de Tortosa.
He participat, juntament amb 21 autors i autores ebrencs en el recull de contes Estius a l'Ebre, d'Aeditors.
He col·laborat en un espai radiofònic setmanal a La Plana Ràdio.
He participat com a autor al Club de Lectura de Montblanc.
He col·laborat (mínimament) en el centenari de Joan Cid i Mulet.
He presentat llibres d'altres autors: Camins, de Francesca Aliern; Guia de les Terres de l'Ebre, de Vicent Pellicer, i Faules Mamíferes, de Josep Igual.
He assistit a diverses trobades d'autors, a Vall-de-Roures, Fontdespatla i Amposta.
He fet una xerrada a alumnes de l'IES Sòl de riu, d'Alcanar.
He llegit contes a l'IES de l'Ebre, de Tortosa.
He fet el pregó de la festa major de Cornudella de Montsant, el meu poble.
He fet una xerrada sobre els meus llibres a Torrelles de Foix.
He participat en la lectura d'un fragment dels Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig
M'han entrevistat a diversos mitjans: Canal Terres de l'Ebre, Canal Català, Antena Caro, La Plana Ràdio, Ràdio Tortosa, Cadena Ser Tortosa, Punt 6 Ràdio, Més Ebre, L'Ebre, Diari d'Andorra.
He signat llibres a la Llibreria Serret de Vall-de-Roures.
He sigut un dels finalistes de l'11è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet.
He fet una xerrada a l'Escola d'Adults del Centre Cultural de Les Corts.
He iniciat aquest bloc literari.
He escrit divuit contes.
He conegut a moltes persones interessants.

BON ANY NOU!

Desdefinicions (36)

Les Desdefinicions dels dilluns us desitgen un bon any 2008 i us agraeixin la fidelitat amb què les heu anant seguint fins ara. Si voleu, podeu triar quina us agrada més d'avui, o de tot l'any 2007:

florçuda. La més forta de les flors.

flautulència. Acumulació de gasos en el tub digestiu que, en sortir, fan una bonica música.

familiart. L’art de saber conviure en família, fins i tot durant les Festes.

fordnicar. Practicar l’amor carnal al seient del darrere d’una concreta marca de vehicles.

Blocs degustació (6)

Una nova remesa de posts de blocs que visito i que em ve de gust recomanar-vos. Us recordo que no és cap rànquing i que no pretenc fer cap classificiació dels millors:


Breu missatge sense ampolla: Insomni

L’Atlàntida: fulles de tardor i el record d'una veu

Ara mateix: Nadal segrestat

Marina Martori: el devorador de llibres

Shinjansen a la Petja: visions del Nadal


Racó de Laura: un video molt divertit

Friks vaporup: Haikus

El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers

Novel·la ambientada en un poble del sud dels Estats Units, escrita el 1940 quan Carson McCullers tenia només vint-i-tres anys, i considerada com una de les obres imprescindibles de la literatura universal. L’autora ens retrata un món on els negres són tractats amb menyspreu i ens descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora, que troben en un sor-mut, John Singer, una estranya capacitat d’escoltar. Curiosament, quan el millor amic de Singer se’n va del poble, es queda sense ningú amb qui poder-se comunicar per mitjà del llenguatge dels signes, tot i que tampoc estava segur que el seu amic l’entengués. Sovint, les persones, necessitem això, algú que ens escolti, tot i que sovint, com passarà al llibre, aquesta persona tingui els seus propis problemes i mancances. La incomunicació i la solitud creen desassossec en les ànimes vulnerables.

N’he extret algun fragment:

"Aquell pobre desgraciat que no parava de xerrar sense que ningú no arribés a entendre què volia dir… Probablement es referia al fet que ningú no es coneix ell mateix."
"La desconfiança mútua entre els homes que acabaven de llevar-se i el que havien passat la llarga nit desperts produïa una curiosa sensació d’estranyament."
"Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia."

Finestra

Quina és la principal utilitat de les finestres: veure què passa fora o deixar entrar la llum?

A veure qui endevina d'on és aquesta imatge. Els colors són una pista.

Cançons: Que tinguem sort, de Lluís Llach

Tots els dissabtes us proposo una cançó, i avui, que és l'últim de l'any volia posar-ne una d'especial per a desitjar-vos a tots un bon 2008. D'altra banda, no volia que s'acabés el 2007 sense donar veu al meu número 1, el meu músic preferit que no es retirarà mai del tot mentre el mantinguem entre nosaltres. Lluís Llach i "Que tinguem sort" tots i totes:

L'atribolada vida d'un Tibau

Abans d'acabar l'any, avui 28 de desembre, voldria sincerar-me amb els visitants d'aquest bloc i els milers de fans que m'assetgen pels carrers i, atesa la gran demanda d'informació sobre la meva persona, faré cinc cèntims d'alguns aspectes de la meva vida que, per humiltat, he amagat fins ara.
La meva increïble capacitat creadora va començar a despertar-se ben aviat i, com qui no vol la cosa, vaig liderar un grup de música moderna que, si potser no el coneixeu bé, és perquè, altruistament, cedia els drets de les millors composicions a altres grups que començaven, com ara The Police o Dire straits, per citar-ne alguns.

Però de seguida vaig tenir instints viatgers i el desig de fer les Amèriques em va empènyer a travessar l'oceà. No em va anar gens malament, sense dubte gràcies al meu encant personal. A l'Argentina vaig crear una agència publicitària, Tibau producciones, que em va anar molt bé fins que em vaig cansar de l'èxit. Vaig buscar nous al·licients al Brasil, on la meva iniciativa emprenedora va impactar de tal manera als seus habitants que van construir un poble al meu honor.

Per tal de fugir de la fama tan gran em precedia a tota Amèrica, l'any 2005 vaig haver de buscar noves emocions a l'Àfrica, participant al Dakar amb el meu equip Tibau ràcing. Suposo que no cal dir que, per evitar cridar l'atenció de nou, em vaig deixar guanyar, malgrat les 10 hores que portava d'avantatge al segon classificat.

Com que a la resta de continents ja veia que no trobava prou dificultats, vaig tornar a Europa. L'esport es va convertir en una nova fita que conquerir, però com que no volia arribar a l'èxit amb excessiva facilitat, vaig jugar a la selecció catalana. No em va anar malament, i vaig marcar el primer gol en un campionat oficial. Encara recordo els emotius moments quan em vaig despedir com a capità de la selecció d'hoquei.

En fi, ja veieu que la meva vida és un no parar, i això que no m'he posat a parlar de la meva família, com per exemple la meva germaneta, la Els Tibau, que ha fet una gran carrera de model a Bèlgica. Aquí podeu veure la seva web. Però això ja serà un altre dia.

;-D

Cares del món (26)

Les Cares del món es despedeixen fins el 2008, i la millor manera de desitjar-vos un bon any és amb aquest somriure que he demanat en préstec a la pàgina d'humor gràfic Enre9.


Procureu posar un somriure així a cadascun dels dies de l'any nou, i si trobeu cares simpàtiques me les podeu enviar.

Propostes 35è joc literari

El passat 19 de desembre us vaig fer una proposta de tipus creatiu en el 35è joc literari, posant conm a font d'inspiració una imatge molt estiuenca.
Espero rebre alguna creció més, però les que m'han arribat fins ara han estat les següents:

Carme Rosanas, del bloc Col·lecció de moments. Fer clic per a veure-la.
Aleix, del bloc Empremtes. Fer clic per a veure-la.
Agustí, del bloc Breu missatge sense ampolla. Fer clic per a veure-la.

A més a més de:

Pedales i sues. Esbufegues, renegues...
Segueixes els altres i els deixes anar.
Et fas autopromeses de posar-te en forma, i saps sobradament que no les compliràs.
Uns instants de felicitat, sentint la llibertat i l’alegria d’estar a l’aire lliure, en un dia festiu, amb un temps esplèndid
I de cop, la barrera de sorra que t’obliga a deixar-ho tot, treure’t la roba... i córrer com el vent cap al premi que t’has guanyat:
Aquest regal dels déus anomenat: AIGUA!

Per Esther Suriñach

Òstia Elliot!, t’ho he dit que tornéssim a fer servir la cistella de la bici, mira que fer servir un cotxet per criatures. Ara l’E.T s’ha emprenyat i diu que si volem volar que ens fem fotre.

Per Jordi Casanovas

Fins que no va arribar ell, amb els de la televisió, que n’erem de feliços ! Quants anys deu fer d’allò? Vint-i-cinc ? Potser més i tot … Mentre ens obríem a la vida, aquelles vacances de la infància passaven de manera dolça. No teníem cap mena de preocupació i vivíem amb una plàcida i confiada llibertat . Tot el dia amb la bicicleta amunt i avall pels costers del poble, fins a la platja i fins el port. Erem una colla ben avinguda. Com si fóssim d’una sola peça, fruïem d’uns estius blaus, acaronats per la salabror de l’aire de mar.
Tant temps després hem volgut retrobar-nos, però ens adonem que ens hem fet grans i res no ha canviat. Encara sabem anar en bicicleta però , com sempre, el Piranya ens ha aixafat l’anada a les dunes. Com se li acut a aquest paio presentar-se amb el seu bebè, amb cotxet i tot ? Que ja no recorda que a tots els capítols de Verano Azul ens fotia les excursions enlaire … ?
Per Josep M. Sansalvador

Tots ens hem fet grans al Delta de L'Ebre i aquest estiu ens hem retrobatcom cada any, i ja en fa més de quinze, la Inès, el Quico, el Pere i jomateix. Sempre a principis de juliol,quan els dies són tan clars i facaloreta ja des de bon matí. Ens agrada estar estirats damunt la sorra, migendormiscats, o també anar recordant històries d'infantesa o planificant elfutur. Aquest any estem molt contents, no hi ha només un Pere, n'hi ha dos, i volem pensar que a partir d'ara també li vindrà de gust acudir a la cita,com a tots nosaltres.

Per Immaculada Forteza

Felicitats petites (24)

Les felicitats petites d'avui estaven cantades: evidentment, em refereixo a aquesta petita felicitat de fer un regal. Primer pensar en què li podria fer il·lusió a l'altra persona, anar a comprar-lo, tornar-lo a embolicar si no ens agrada el paper de la botiga, amagar-lo fins a última hora i després, sobretot, veure la seva cara quan li dónes.
Ja sé que l'esperit nadalenc està totalment pervertit pel consumisme, però si encara ens queda una miqueta d'il·lusió i ganes, el que hauríem de fer és escampar aquest esperit a la resta de l'any, no eliminar-lo.

Tots duem a dintre un xiquet, i cal recordar que la canalla sovint acaba jugant amb la caixa.

36è joc literari

Arribem al darrer joc literari de l'any 2007. Aquest cop us proposo que endevineu quin ha estat l'últim llibre que m'han regalat. Se n'ha parlat bastant enguany, ja que el llibre està d'aniversari, i com a pista us diré que és coetani de Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó, tot i que mentre aquest últim s'ambienta al món rural del Delta de l'Ebre, el llibre que busquem és molt més urbà. Per a facilitar les coses volia escriure l'inici del llibre, però lamentablement em sembla que m'he equivocat en transcriure alguna paraula:

"Les parpelles, en obrir-se, varen fer un clic gairebé imperceptible..."

Com sempre, cal que envieu les respostes a jesusimaite@gmail.com . El termini per a participar als quatre jocs del mes de desembre és el 2 de gener, i d'aquesta manera podreu participar al sorteig dels premis que apareixen a l'anterior post. També podeu trobar més informació sobre els premis aquí.

De pel·lícula: Les normes de la casa de la sidra

Una gran pel·lícula de 1999, dirigida per Lasse Hallström i interpretada per Tobey Maguire, Charlize Theron i Michael Caine. Està basada en un novel·la que no he llegit de John Irving, que deu valer la pena si és tan bona com la pel·lícula.
La història se centra en el camí cap al descobriment de la vida de Homer Wells, un orfe criat sota la tutel.la del Dr. Wilbur (Michale Caine), un metge que mostra un afecte especial cap als "seus" xiquets i cap a Homer en particular, i que té una peculiar forma d’entendre la medecina. En tre molts aspectes, la pel·lícula planteja el problema de l’avortament. Molt adequada per al dia de Nadal, vaja.

El el món sòrdid i solitari dels nens abandonats no existeixen els herois. D’aquesta manera em vaig convertir en protector de molts i pare de ningú.

No plorava; els bebés orfes saben que no serveix de res.

L’únic que puc deixar-te és allò que sé.

Si vols que els paris siguin responsables dels seus fills, has de donar-los el dret a decidir si volen ser-ho.

No em sermonegis per la llei. Què ha fet la llei per algú d’aquí?

L’adolescència, la primera vegada a la nostra vida que imaginem tenir quelcom terrible que amagar a les persones que ens estimen.

Vostè té un paper a la vida: jugar a ser Déu. En el meu cas, exterminar ratolins és el més aprop que vull estar de ser Déu.

Qui viu en aquest costat de la casa? Qui mòlt les pomes i neteja la porqueria i respira aquest vinagre? Algú que mai ha viscut aquí va inventar les normes. No són per a nosaltres. Hauríem de crear les nostres normes, i ho fem cada dia sense excepció.

Bones festes i molta felicitat!

Postres de músic a l'Escola de Lletres de Tarragona

El trapezista sempre em porta bones notícies; l'hauré de nomenar el meu àngel anunciador.

Fa uns dies em va comunicar que havia utilitzat un dels meus contes en un dels tallers impartit a L'Escola de Lletres de Tarragona .

Els parlava dels personatges, de com contrueixen a si mateixos amb el que fan, el que diuen i el que diuen d'ells. I per exemplificar-ho, els havia passat un relat de Postres de músic (havent-ne tret una paraula del títol prèviament) i l'exercici consistia a deduir quin era l'adjectiu que hi faltava.

Sembla ser que no els va costar gaire endevinar l'adjectiu ocult d'aquest conte amb un personatge peculiar. No dic de quin contes es tracta per si algú que ha llegit el llibre vol endevinar-lo.

Aquesta és una altra alegria que m'emporto aquests dies; una alegria que no es pot comprar amb els diners de la loteria que no m'ha tocat.

Desdefinicions (35)

Les Desdefinicions de tots els dilluns us desitgen unes bones festes.

indigestió. Malestar gàstric que li agafa a un empresari quan la seva empresa té gran pèrdues per mala gestió.

hi-ena. Lletra carnívora que s’alimenta de la carronya que deixa la ema.

misstela. La candidata a un concurs de bellesa elegida pel jurat com la més dolça.

franquejar. Posar els segells necessaris a un dictador per a enviar-lo ben lluny.


Gràcies a Pinki Nankani per la seva recomanació.

Blocs degustació (5)

Des de fa cinc setmanes, els diumenges us proposo aquesta degustació de blogs que, repeteixo, no pretén ser una selecció dels millors, ni un rànquing, ni un premi; tan sols una sèrie de posts concrets que em ve de gust recomanar-vos:

Té la mà Maria: un toc d'atenció a les nostres consciències
Paraules compartides: una bonia experiència compartida entre pare i fill
Saragatona:el Barça és més que un escut? La pela és la pela?
La garrofa de Mont-roig: un moment històric de pau
Lo Manicomi: despatxos per a cada personalitat
Déjà vie: el desig d'aturar el temps
El cuirassat Potemkin: un moment d'inspiració

Els emprenedors, d'Enric Carbó

"La sinyo Paquita havia assolit —i ben assolit— l’objectiu fonamental de la seva vida: tenia un marit."
Així comença Els emprenedors, d’Enric Carbó, d’editorial Montflorit, la novel·la guanyadora del premi de narrativa Cristòfor Despuig 2004, que us recomano si voleu passar una estona divertidíssima i teniu curiosistat per conèixer la visió irònica que té aquest autor de la societat tortosina dels anys seixanta. Centrada en la vida de gent senzilla que tracta d’obrir-se camí al començament del desarrollismo franquista, Enric Carbó fa desfilar una sèrie de personatges com paletes, guàrdies civils, beates, canonges, opusdeistes, hippies, etc, tots fills d’una època de canvis per a la qual potser no estan preparats. La narració, plena d’anècdotes i incidents pintorescos, que ben bé podria ser retratada en una pel·lícula de Berlanga, combina la crítica social i la sàtira amb un to humorístic i amable que no amaga la sordidesa de la dictadura franquista. Hi trobareu rastres d’una societat que ja ha desaparegut (segur?), on es combina l’ambició, l’urbanisme, el poder, la religió, el sexe i una certa innocència, també.