Camp de mèrleres, de Francesca M. Pujol (Frannia) és un deliciós recull de relats on els sentiments i la melangia ens porten de botigues de la mà dels seus personatges; botigues especials, on l'autora ens vendrà emocions molt ben narrades. Com a bona blocaire, en molts dels contes hi apareixen noves tecnologies com el correu electrònic o els blogs, però aquests pessics de modernitat no són un destorb per poder gaudir dels paisatges de l'ànima que ens regala. Us deixo amb uns quants fragments:"Et concentres en el passat, nostàlgica, o en el futut, atemorida, i deixes de sentir el que passa ara. Aquesta necessitat d'establir futurs, cosa impossible, i seguir volant ingràvida t'acabarà matant."
"No pot ni bategar, el cor, sota la feixuga cadena de raons que el nostre cervell inventa."
"Mentre arribava l'hora, es concentrà fregant la casa, rentant els plats, regant les plantes, i mentre ho feia se sentia així com si fos la pròpia aigua que emprava."
"Internet era per a ell el que el cnema havia estat per al seu padrí, la manifestació lúdica de la frustració d'una existència."
Curiosament, una frase m'ha fet gràcia, per motius evidents per qui conegui la meva dèria per les portes obertes: "Jo sempre faig fotos a portes tancades. També a finestres obertes. Per compensar."
Trobareu un altre comentari sobre el llibre a Filant prim.
Tèbia tarda de joguina 
El mes de novembre tinc el plaer de sortejar un premi doble.
Hem vençut molt anys
Després de molt temps de viure dins d'una mena de closca (construïda a base de manca d'autoestima, entre altres coses), fa uns tres anys vaig emprendre un camí cap enfora buscant tota mena de col·laboracions al món de la literatura, en particular, i de la cultura, en general. La primera persona amb qui em vaig posar en contacte fou l'escriptora Francesca Aliern, i després n'han vingut molts i moltes més (mooolts i moooltes més). Aquest canvi d'actitud és de les millors decisions que he pres a la vida; la llista de noms, interminable; i la riquesa interior proporcionada, immensa (i lliure d'impostos). Avui toca parlar de dos d'aquests amics de la cultura que llueixo orgullós: Òscar Palazón i Jesús Fusté.
Salvador Macip és metge, científic, escriptor i músic, cosa que en poques paraules ja ens dóna una idea de les seves capacitats. Fins ara, sobretot, el coneixia per la seva activitat blocaire, on regala habitualment mostres d'un talent i una ironia envejables que feien intuir la mà d'un bon escriptor al darerre. Ja feia temps que volia tastar algun dels seus llibres, i El rei del món no ha fet altra cosa que desitjar-ne més.
