Avui fa quaranta anys el meu primer poema

Avui fa quaranta anys el meu primer poema. Quasi em veig a mi mateix, abocat damunt de la llibreta, carregat de somnis, d'il·lusions, pensant que em trobava a les portes d'una nova etapa vital. 

Lector empedreït des de sempre, mai havia se m'havia passat pel cap això d'escriure, però aquell noi de 18 anys, que estudiava primer de Magisteri, amb el ressò de les cançons, idees i amistats que compartia a la sala d'estar de la Normal i a la residència Sant Jordi, començava a pensar que potser tenia alguna possibilitat de, com a mínim, intentar-ho. I aquí segueixo.

Aquesta és la imatge d'aquelles primeres paraules, que mostro amb cert pudor, tal qual, amb els seus dubtes i rectificacions. Durant els cinc o sis anys següents vindrien més d'un centenar de poemes, amb amors i denúncies socials, arrauxats tots dos, de discreta qualitat, que deso amb tendresa amagats en un parell de llibretes. Després, uns anys de silenci fins que vaig emprendre el meu camí dels contes breus, on, penso, la poesia hi és present d'alguna manera.

Des de que vaig escriure l'últim poema d'aquella etapa, vaig tardar quasi vint anys a tornar-me a trobar amb els versos, recollits A la barana dels teus dits. I fa pocs mesos, es va publicar el tercer poemari, Hi entra de puntetes la llum. Perquè la poesia, quan arriba, és per a quedar-se.

La primera paraula d'aquell primer poema fou "Ara", i l'ara continua quaranta anys després, com una condemna sense treva ni perdó, sense remei ni indult.

Divendres fotogàfics; una mirada literària

El proper divendres faré una activitat especial i diferent: participaré als Divendres fotogràfics que Rafael Ricote organitza cada mes a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.

Aquest divendres em sentiré una mica un usurpador, perquè la fotografia no és el meu àmbit, i no em considero fotògraf, ni bo, ni mediocre, ni de cap tipus, simplement algú que li agrada fer fotografies i té anotat aprendre'n algun dia una mica en un llista molt llarga de coses pendents.

Tampoc tinc una càmera adequada i simplement, ara amb el mòbil, em dedico a conservar records en forma d'imatges, com tants milions de persones, però sí val a dir que em dedico a capturar moments o coses que trobo pel món que em transmeten emocions i que poden suggerir històries. Emocions i històries, dues paraules que són la matèria primera de qualsevol escriptor.

Sovint m'inspiro per a escriure amb fotografies meves, i més encara amb imatges d'altres, que recullo al meu blog en aquest enllaç.

Aquest divendres compartiré una mostra de la meva forma de mirar, amb exemples de les històries que aquestes mirades em suggereixen, i de com es transformen en paraules.

Fe Ferré visita Tens un racó dalt del món

Fe Ferré visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, en un programa especial en què per primer cop sortim del plató. Parlarem del seu poemari Pols a les sabates i petjades al cel, VII Premi de Poesia Xavier Casp, un mirall de l’existència, de la vida, que transita entre terra i cel per trobar la pau de l’equilibri.

També Parlem del seu llibre El cant d'una terra, dedicat a Cabacés, el seu poble d'origen.

Rosa Tomàs, de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ens recomana els llibres Sunakay, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, i No ve d’una, de Tracey Corderoy i Tony Neal.

Altres llibres citats, Aigua Molla, de Francesca Aliern i Quadern de l'horabaixa, de Manel Alonso i Català.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Alfonso Chaney.

El programa es podrà veure en directe el 16 de maig a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

A l'Escola Agustí Barberà d'Amposta, amb I sentir-se encara amb forces

 

26 d’abril de 2023. Visita a l’Escola Agustí Barberà, per a comentar amb dos classes de 4t d’ESO el meu llibre I sentir-se encara amb forces, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta. Ja tinc diverses experiències de comentar aquest llibre a escoles i instituts, i crida prou la seva atenció que el fil conductor dels relats siguin els esports. Miro de comparar la literatura i l’esport, amb les semblances i diferències que hi ha entre aquestes dues activitats, tant diferents en aparença, però que ambdues són capaces de transmetre emocions, de profunditat i intensitat diverses, i que encerta manera ens expliquen històries: una amb un final més o menys dirigit per l’autor, i l’altra amb final que sovint és difícil d’imaginar al guionista més pervers.

Com sempre, es repeteixen algunes preguntes al voltant del fet d’escriure, que a aquestes edats els semblen molt allunyades de la seva vida quotidiana, motiu pel qual procuro mostrar-me com soc, una persona normal i propera que, a la seva edat, ni imagina ser escriptor un dia. Però també a cada visita a un centre d’ensenyament et fan alguna pregunta original, que ni tan sols t’havies plantejat, i la intentes respondre de la millor manera, o simplement deixes al descobert els teus dubtes i incerteses.En aquest cas, em pregunten quin personatge del llibre m’agradaria tindre com a amic, i repasso mentalment i a tota velocitat els protagonistes dels contes i m’adono que a tots els tinc afecte, potser perquè hi he abocat alguna part de mi mateix.

Anar a una escola i aprendre es pot fer a totes les edats.

Un dels hàbits que m'ha quedat de llegir els viatges a peu de Josep Maria Espinàs és fixar-me en els cartells d'activitats que hi ha penjats als carrers. A la porta de l'escola n'hi ha un d'amic ficcions que proposa en lletres grans Fem de l'escriptura un joc. Aprendre, escriure, jugar; quin trio guanyador de verbs!

Viatges inaudits: La Galana

     Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, La Galana: algunes veus perverses, sovint d’indrets veïns corcats per l’enveja, afirmen que fou creada pel diable en persona.

Hi entra de puntetes la llum, crònica de la visita a L'Ametlla de Mar, amb la pluja per convidada

 

12 de maig de 2023, una nova aturada de la ruta de presentacions del poemari Hi entra de puntetes la llum (publicat per Mar de fora), amb els amics Ricardo Gascón, prologuista, i Eduardo Margaretto, editor, aquest cop a L’Ametlla de Mar.

Com sempre, quedo amb Ricardo a Tortosa, i li dic que estaré en algun lloc del passeig Ribera, vora el riu, on camino per fer una mica de cames i gaudir de la tarda i el sol. Acabem coincidint al final del passeig, prop del pont del Mil·lenari, i ens prenem amb humor, com intentem fer amb quasi tot, que reculli un poeta sota el pont. Conversa animada per l’autovia; no ens manquen temes o, si no, ens els inventem. Recollim a Eduardo a L’Aldea, on hi va amb autobús des de La Ràpita, i fem crítica de la precària infraestructura de transport públic a les nostres terres, que donaria més per a l’èpica que per a la lírica, i que és un obstacle que saltem amb ganes de seguir aprofundint en l’intercanvi amb bona gent d’arreu que anem coneixent, com avui. Perquè a L’Ametlla de Mar ens esperen els amics de L’Ateneu Calero, Àngel Martí, Adriana Alonso-Villaverde, Enric Franch i Montse Cateura, que han organitzat un acte amb què enceten #losberenarsdelateneu; acostumen a programar les seves activitats a l’hora del vermut els caps de setmana, i avui, gentilment, s’han adaptat a les meves necessitats d’agenda, i sempre crea incertesa provar formats diferents.

Quan arribem estan barallant-se amb l’aparell de televisió, perquè vaig demanar passar el vídeo promocional del llibre que va realitzar Eva Mascarell, però la tecnologia sovint es mostra rebel, i marca el seu territori, desafiant, o potser és un senyal modern que anuncia el mal temps –tot i que això del “mal” temps sigui relatiu. Apaguen l’aparell, per a tornar-li la indiferència amb què ens ha tractat; podem viure sense, què s’ha pensat?

A L’Ateneu Calero tenen l’encertat hàbit de sumar esforços i energies als seus actes, i sovint uneixen presentacions de llibres diversos, que a més d’incrementar el nombre d’assistents, promou el coneixement mutu i la creació de vincles, cosa que forma part de l’ADN dels diLLUMs també. En aquest  cas, abans de la nostra intervenció, es presenta el llibre Para el erotismo siempre hay tiempo, amb textos de Luna Creciente, pseudònim d’Elvira Martínez, i dibuixos d’Olga de Diego, amb lectura de textos i música de guitarra, tot amb forta càrrega emotiva.

Ricardo, Eduardo i jo ens mirem i pensem: i ara hem de sortir nosaltres?

Ens situem a la taula de presentació, i des d’aquesta nova perspectiva ens adonem com el cel es torna negre de núvols sobre el mar. Ricardo comença a parlar, com sempre, de la relació d’amistat que ens uneix als tres, en el moment en què esclata un tro, rotund, que amenaça amb imposar la seva autoritat de forma imminent, i un allau d’aigua s’aboca des del cel, amb una força reprimida des de feia massa dies, i les escales que hi ha al costat esdevenen cataractes que baixen del poble. En altres circumstàncies, això hauria provocat malestar, sobretot quan l’aigua comença a envair el Centre d’interpretació de la pesca on estem, però tots ho vivim amb certa alegria, després de mesos de dràstica sequera.

Intentem seguir amb la presentació amb aparent normalitat, vora una coreografia improvisada de motxos, graneres, pales i cubells per a recollir l’aigua indòmita, que aporta a l’acte una comicitat que ja ens agrada, perquè vivim la poesia d’una forma juganera. Desendollem el micròfon quan parla Eduardo, perquè viure poèticament ja té els seus riscos, i no cal afegir d’altres amb l’electricitat pel mig. Seguint la línia d’altres presentacions, busca referents literaris per a comparar-los amb la meva obra, i aquest cop cita el llibre Lo malo de la poesia, de Billy Collins, on certament m’hi veig reflectit.

Jo parlo del procés creatiu del llibre, de la part juganera o de repte amb què el vaig iniciar escrivint versos a raig a partir d’elements de la casa primer, i del cos, després, per a acabar-los fusionant abraçats al llibre. Convido els assistents que citin parts de la casa o del cos, per a comprovar si apareixen al llibre, i en llegeixo els corresponents poemes, mentre un raig de sol s’escola entre les escletxes dels núvols que s’obren.

Després, un pica-pica que ens fa de berenar, i dedico uns quants llibres. Una dona em confessa que és el primer llibre de poesia que compra, i que l’ha motivat el que he explicat. M’ho prenc com una gran victòria, que no apareixerà al noticiaris, i que no s’acostuma a posar al currículum, però que recordaré sempre.

Acabem la jornada amb un agradable sopar i conversa amb els amics de l’Ateneu, Àngel, Adriana, Enric i Montse, on la poesia s’aparta per a deixar protagonisme a l’amistat, que també és una forma de poesia que no necessita de mètrica, ni de rima, ni sovint de paraules, tan sols franquesa i generositat compartida. Com una guerxada de la vida, el vi blanc que trien és de Cornudella, i això em fa sentir més com a casa, tot i que ja m'hi sentia.

Ja és mitjanit quan sortim del restaurant, i ens acomiadem amb abraçades, fins la propera. Eduardo ens diu el molt que li agrada caminar per aquests carrers ara deserts, i la llum artificial ens sembla amable, reflectida a les restes de l’esperada pluja de la tarda, com de puntetes, hi afegiria jo. El portem fins a La Ràpita, i als últims quilòmetres, com altres vegades, a Ricardo i a mi ens agrada subratllar el tresor de compartir moments amb tanta bona gent .

Podeu veure la presentació sencera en aquest vídeo:

Llegint Patró, d'Antoni Veciana

Presentació de Murs d'aigua, de Marta Tena

Ahir vaig participar a la presentació del llibre Murs d'aigua, de Marta Tena, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. És una novel·la que podem etiquetar com a gènere negre, si ens agraden les etiquetes, però que ofereix altres fils d'interès, com ara les relacions humanes al voltant de la Jana, la mosso d'esquadra protagonista del llibre, i dels conflictes arran de la construcció de l'embassament d'Ulldecona.

El llibre ofereix diversos registres, en funció si el narrador ens parla en tercera persona dels conflictes personals i emocionals de la protagonista, o si adopta un format més precís i concret a les transcripcions dels interrogatoris i dels informes sobre el cas, o si l'assassí, en primera persona, ens explica el procés dels crims, amb cert plaer i detall.

De fet, el llibre comença així, amb l'assassí en plena acció. I a mi , que m'agrada fer alguna cosa original i juganera a cada activitat, vaig proposar iniciar la presentació a les fosques, per sorpresa de l'autora, que no s'ho esperava, amb un àudio en què imito l'inici d'un capítol de la radiofònica i televisiva sèrie Crims, de Carles Porta. Marta ha penjat al seu facebook aquest àudio. 

També us convido a escoltar un fragment de lectura a youtube.

Desprès, Marta Tena ens parla de detalls del procés de motivació i d'escriptura del llibre, i ens mostra diverses fotografies interessants sobre la construcció de la presa, i alguns dels conflictes que va crear.

Llegint Unitats de xoc, de Pere Calders

Hi entra de puntetes la llum, a L'Ametlla de Mar

Després de Sant Jordi hi ha vida, i continuem la ruta de presentacions del poemari Hi entra de puntetes la llum, amb Ricardo Gascón i Eduardo Margaretto.

Aquest divendres anem a L'Ametlla de Mar, a gaudir de la bona companyia dels amics i amigues de L'Ateneu Calero, que ens han preparat un berenar literari.

També es presentarà el llibre "Para el erotismo siempre hay tiempo".

Poesia, amistat, berenar, erotisme... No em digueu que no us entren ganes de vindre?

 

8 de maig de 2023, trobada mensuals dels diLLUMs d’arts al Forn. Després de posar una mica d’ordre (només una mica) al delicíos desordre de la gent que arriba al Forn de la Canonja amb ganes de retrobar-se amb amics, o de fer-ne de nous (perquè la família no para de créixer), comencem a sopar i a comentar algunes coses:

Obrim una nova campanya de camisetes dels Dillums, que ja vam emprendre el 2021.

Passem el vídeo promocional de l’obra Lorca live, amb Fuensanta López, que tindrà lloc al Teatre Auditori de Tortosa l’1 de juny.

Comentem la propera exposició de Toni Martínez, a Horta de Sant Joan, i visualitzem algunes de les seves obres.

Comentem la pintura que Agustí Forner ha penjat al menjador  de la sala diLLUMs, un tríptic on exposa la seva visió de la guerra, que podria resumir amb aquestes fases: marejant la troca, ja s’ha armat, i parlen de pau.

Comentem alguns dels llibres, novetats el passat Sant Jordi, d’autors presents al sopar: Amb els ulls de l’àngel, d’Àngel Martí, Amor en blau i negre, de Montse Boldú, Hi entra de puntetes la llum, de Jesús M. Tibau (que es presentarà el proper 12 de maig a L’Ametlla de Mar), i El legado, de Ramon Chordà.

Felicitem Xavier Miró per l’èxit del festival de cinema Trets, que ha tingut lloc el passat cap de setmana a La Ràpita, i avancem que properament ens parlarà del Monfilmat, d’Amposta.

Cinta Galiana, de Trens Dignes, ens convida a l’acte de presentació del projecte de tramvia que uniria diversos pobles del Baix Ebre i Montsià, que tindrà lloc l’11 de maig, al Centre Cívic de Ferreries

Finalment, Quimo Panisello i Marina Pallás ens parlen del llibre Contacto, sobre la coneguda discoteca dels anys 80 i 90, i Sisco Lahosa dedica la secció musical d’avui als anys 80.

Més imatges a l'àlbum de fotos

Acabeu la frase

 Era l'encarregat de canviar la bandera de la torre més alta del castell, quan el vent l'estripava; en teoria era una honor, però...

(podeu llegir les propostes escrites a facebook)

Amant apassionat dels llibres

 

Viatges inaudits: Aiga

     Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Aiga: quan arriba el mes de maig es produeix un miracle digne d'admirar.  

personatges a mig camí

 

Sempre explico que m’agrada escriure contes perquè em permet jugar, improvisar, deixar-me portar per les paraules i les imatges que imagino. Acompanyo els personatges per situacions diverses, abans sovint sorprenents, però ara cada cop més quotidianes, fins que de sobte, cada vegada més aviat, visualitzo un final que li dona un sentit que a l’inici ni sospitava.

Però de vegades, poques, deixo el personatge travat enmig de la història, sense saber, ni ell ni jo, per on anar. Ara mateix, en tinc un des de fa mesos plantat al passadís d’un autobús, sense saber on seure o què fer. En algunes ocasions, després de revisar el text desenes de vegades, m’adono que el relat ja estava acabat, amb un final d’aquells, obert i ambigu, que tant poc agraden a determinats lectors, més amants de les novel·les que ho expliquen tot. Serà aquest el cas del noi que ha pujat a l’autobús? Haureu d’esperar a llegir-ho quan surti publicat en algun recull, vés a saber quin any.

Donar la mà a la geganta

Excursió de jubilats per Tortosa, badant a cada racó, passos de vianants inclosos. Passen per la plaça de l’Ajuntament, i alguns hi entren, curiosos. Un parell de dones demanen a les seves parelles que els facin una original fotografia mentre donen la mà a Rubí, la geganta que des de fa pocs dies, amb el seu company Rufo, escorten les escales que pugen des de la porta central. Es tracta de la parella de gegants històrica, recentment restaurada, i de la qual s’han fet rèpliques de menys pes, perquè els geganters les portin a passejar i a ballar. Fa molt temps, els gegants ja van estar dins del pati de l’Ajuntament, i era habitual que fossin visitats per la canalla de la ciutat, sovint acompanyats d’algun iaio. Faig sortir aquest consum al conte La vida i el riu, inclòs al recull col·lectiu El brogit del reiu, que enguany fa vint anys, i que després vaig adaptar a El vertigen del trapezista. No descobreixo res si dic que els més petits i els més vells tenen moltes coses en comú; agafar la mà d’una geganta potser aporta beneficis que la vasta generació de tots els que vivim atrafegadament enmig d’aquestes dues edats hem oblidat.

Obrir parèntesis

 De tant en tant m'agrada fer enquestes a twitter, sobre qüestions aparentment irrellevants, però que poden fer reflexionar un instant, o resultar simplement divertides.

Com aquesta sobre obrir parèntesis sense saber com ni quan es tancaran. Què hauríeu respost?

A un aparador de Malgrat de Mar, la meva llum

Escriure és una tasca solitària, com llançar ampolles al mar plenes de missatges. Sovint costa tenir un retorn, i tens la sensació que les teves paraules no arriben enlloc, que no deixen petjada. Amb els anys he entès que la immensa majoria de lectors també són solitaris, i que no gosen, o no volen, o no saben, posar-se en contacte amb l'autor, per comentar si el seu text els ha provocat alguna emoció. 

Els teus textos tenen vida pròpia, i en desconeixes els camins i els llocs de parada. Però de vegades, algú t'envia alguna notícia del seu destí. Fa uns dies, Assumpta Mercader, amb qui comparteixo complicitats a la vora dels contes, m'envia aquesta fotografia d'un aparador de Malgrat de Mar (de la botiga de juguets Gibert; ho he buscat amb il·lusió a google maps), on han escrit una frase meva, amb la llum com a protagonista. Es tracta d'una campanya dels comerços del carrer Ramon Turró el dia de Sant Jordi, on han participat vint botigues, i em fa gràcia, entre altres coses perquè jo he intentat iniciatives similars a Tortosa, amb èxit menys que regular. Potser aquesta fotografia que m'envia l'Assumpta, perquè sap que em fa feliç, m'impulsi a tornar-ho a provar.

Els contes de Lesbos, d'Àngel Burgas

Tomàs Camacho visita Tens un racó dalt del món

Tomàs Camacho visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu llibre, El pez en la chistera, publicat per Editorial Petròpolis, i dela XIV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar. 

També esmentem el Quadern de l'ornitòleg, de Juan Carlos Elijas, i Entre la endeca y la alejandra, de Víctor Canicio.

Rosa Tomàs, de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ens recomana els llibres A la recerca de la flor milesclats daurada, de Benjamin Flouw, i El bosc dels germans, de Yukiko Noritake

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Montse Boldú.

El programa es podrà veure en directe el 2 de maig a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Amb els ulls de l'àngel, de l'Àngel Martí

Un dels grans tresors d’aquesta vida literària és la gran quantitat de persones interessants amb què he coincidit i, sobretot, aquelles generoses, sensibles, nobles i amb sentit de l’humor, amb qui m’uneixo de seguida per un lligam invisible, fet més amb la matèria de les emocions que per la raó. Un d’ells és l’Àngel Martí, de l’Ametlla de Mar, poeta, contista, novel·lista, sacsejador cultural a través de l’Ateneu Calero, i ara també dietarista. La seva última novetat del darrer Sant Jordi és un dietari, que publica amb l’editorial Linx, fruit de la dèria de Ramon Masdéu, a mig camí de la utopia, de voler publicar llibres. Un dia que coincidim, em diu que el llibre, que es diu Amb els ulls de l’àngel, com el seu blog, amb el subtítol Dietari irònic, m’agradarà, que és una mica del meu estil. N’estic segur, perquè en conec la traça narrativa i, sobretot, la seva extrema sensibilitat. La seva mirada al món proper que l’envolta estarà carregada d’emocions, i tocs d’humor. La lectura de les primeres pàgines ho confirmen de seguida, i li dic en un àudio per whatsapp. Després, al capítol del 5 de novembre de 2021, em trobo la sorpresa que parli de la presentació de L’espectacle de la vida a Tortosa, a la qual va acudir des de la Cala. Me’n recordo perfectament d’aquell dia. Possiblement és el llibre que més m’estimo, i em va commoure veure a la biblioteca amics vinguts de pobles veïns. Explica que durant la lectura de fragments del meu llibre s’emocionà, en un dia que fou difícil per a ell, i llegir-ho ara m’emociona a mi. És de llàgrima fàcil, diu, i jo cada cop més.  Aquest anar i vindre d’emocions no s’atura, i ja no és un fil, sinó una corda, no sé si de pescador com els seus orígens, o de terra de secà com jo, que nua ben fort la nostra amistat.