30 d’octubre 2007

De pel·lícula: Delictes i faltes, de Woody Allen



Una altra genial pel·lícula de Woody Allen de 1989 on planteja una qüestió moral: el fet que un delicte quedi sense càstig, ni humà ni divi, i el culpable pugui continuar endavant amb la seva vida sense cap problema i amb escassos remordiments.




Déu és un luxe que no em puc permetre.


Recordo el meu pare dient-me: "Els ulls de Déu estan sempre damunt nostre".

El meu exmarit i jo ens vam enamorar a primera vista. Li hauria d’haver donat un segon cop d’ull.

El món de l’espectacle és pijor que un niu d’escurçons. És un escurçó que no torna la trucada a un altre escurçó.


No he estat dins d’una dona des de que vaig anar a l’estàtua de la Llibertat.

3 comentaris:

caterina ha dit...

La frase de la estàtua de la llibertat és genial! Tot el que surt per la boca d'aquest director dóna a entendre que és un home d'una gran intel·ligència.
Un dia d'aquests tenc ganes de tornar a veure "Annie Hall", una de les meves comèdies romàntiques preferides.
Salutacions!

Dani Coll ha dit...

Sí. Aquesta pel.lícula és de les més profundes i de més contingut del Woody.

El tema del crim sense càstig i de la redempció també el va tornar a tractar de forma brillant a Match Point on, per mi, va reprendre la línia de qualitat que havia decaigut una mica els darrers anys.

(Encara no he vist Cassandra's dream, però aviat hi aniré)

Salutacions

aristocrataiobrer ha dit...

per mi la millor pel·lícula d'Allen. A més em va fer estimar Schubert