Siguem honestos: a molts no ens agrada cuinar, tot i el plaer que ens propociona menjar bé.
Als amics cal estimar-los tal com són, sense esperar-ne res a canvi. Sí, d’acord, però què me’n dieu de la felicitat petita que ens regalen quan s’apunten a un curset de cuina? Segur que pocs dies després estaran delerosos que provem les postres que han après a fer, i, en aquest sentit, sempre em tindran al seu costat pel que calgui, amb el meu paladar a la seva disposició.
D’aquesta felicitat petita n’hi ha altres modalitats, com ara els cunyats aficionats a la caça o els companys de feina que tenen un enorme palosanto al seu tros.
2 comentaris:
A mi ja m'agrada que algú cuini per mí, encara que sigui malament.
Petons
Ohhh, soc la primera?
Jo tinc la sort de tenir algunes companyes a l'institutr que ens preparen unes postres boníssimes. A la nit, em faig un soparet lleuger i, mentre obro el llibre que estic llegint (ja fa anys q vaig decidir abandonar l'aparell de televisor després de sopar), gaudesc amb aquest plaer magnífic q és assaborir allò q unes altres mans han preparat. De tant en tant les convide a una paella, per això!!! és de les poques coses que se'm donen bé.
Publica un comentari a l'entrada