05 d’octubre 2007

Pirmeres propostes al 24è joc literari


Ja m'han arribat bastantes propostes al 24è joc literari, en el qual us demanava que, amb una mica de creativitat, afegíssiu tres o quatre línies al meu conte El so d'uns porticons. Us aniré mostrant les diverses propostes. Avui, les cinc primeres.

Animeu-vos a participar. Teniu temps fins el 6 de novembre per a participar al premi del mes d'octubre: l'allotjament durant un cap de setmana per a dues persones a la Masia Casa Gran de Rasquera.


La foscor envaeix de nou la cambra i li recorda els temps passats viscuts sense intensitat i amb la convicció que el jorn següent serà igual de trist i nostàlgic. La pluja regalima ara per les parets i dibuixa un nou paisatge des de la finestra. Son llàgrimes del cel que el fan pensar en un final visible, proper.
Óscar Ramírez


S’estira de nou, el brunzir del silenci, de la por i del neguit, no el deixa prendre el son, el cansament cada vegada és més feixuc, el buit de la soledat omple l’habitacle de pensaments... i és només, quan l’alba irradia des del cel, que s’esvaeix el malestar i el cansament, de nou la rutina, de nou la farsa felicitat que emmascara l’existència d’en marc.
Jordina Freixanet

Torna al llit on gira enjogassadament pels llençols mirant d'atrapar la son. Finalment pren consciència que el que l'atrapa després de tanta volta no és el llençol cargolat sinó l'abraçada de la son i ell també l'abraça com s'abraça a una amant desitjada. Llavors, en aquell moment de delit, torna al sentir el so d'uns porticons i una brisa fresca però també càlida, com un vent primaveral. Per les parpelles entreobertes, que frisen per tancar-se, veu assegut a la finestra oberta el seu àngel de la guarda que batent les ales li dona alè i vetlla pel seu descans.
Jordi González

Abans de tornar-se a estirar, comprova com la seva filleta dorm plàcidament. Abraçada a un osset, acotxada sota una flassada lleugera, aliena a tot, la petita frueix de dolços somnis infantils a la cambra del costat.
El seu llit, en canvi, és la viva imatge d’una deserció. Una superfície tan gran per a una sola persona és excessiva, freda, desproporcionada. És aquella petjada invisible que ha deixat un absent.
Josep Maria Sansalvador

El cos de plom i el camí fins a la finestra tant llarg. Té temps de fer-se encara mil preguntes i de donar-se mil respostes. El so del batent de la finestra és justament una de les infinites passes de Déu?
És un senyal. Porta les pastilles per dormir a la mà, les llença directament al riu abans de tancar.

Carme Rosanas

Cap comentari: