15 de juliol 2008

Els meus fragments: Roig

Aquest és un fragment del conte "Roig", inclòs a Postres de músic, on el protagonista és un xiquet enamorat de la seva mestra:

Sona el timbre i els fets es precipiten. Tothom, sense córrer, torna a classe. Potser per primer cop a la vida pren consciència dels batecs del cor, tendre encara, no acostumat a llargues cavalcades. Xivarri de cadires que s’arrosseguen, alguna empenta, tres crits, una goma que travessa l’aula és atrapada en ple vol. La mestra entra. Du les redaccions a la mà, corregides, i les torna una a una, a cada un dels alumnes. S’atansa, d’aquí cinc segons li tocarà el seu torn i, per uns instants, la por al ridícul l’espanta. Busca amb desesperació la imatge d’algun heroi de pel·lícula que l’inspiri, però té poc temps, massa poc temps. Ara li dol no estar prou preparat i haver-ho deixat tot a la improvisació, però l’experiència d’avui li servirà algun dia: així és el joc d’aprendre. Passen els cinc segons. Ja és al seu davant; deixa el poema damunt la taula. I li somriu: com a tots, sí; com sempre, sí, però creu veure entre els plecs del rostre algun missatge ocult. Vuit faltes i cinc accents, i al peu del poema una curta nota escrita amb roig apassionat: “I la redacció?”
En el traç allargassat de l’última lletra, aquesta “o” ràpida i nerviosa, li sembla endevinar la forma abstracta d’un cor; d’un cor amb accent tancat.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina meravella! Quanta tendresa... Supose que tots ens hem mig enamorat algun cop d'alguna mestra i hem vist senyals ocults on no hi havia cap cor.

Anònim ha dit...

Ostres, és preciós! aix, els amors d'infància... Si en veiem, de coses que no hi són, quan estem enamorats... :)

Anònim ha dit...

Els enamoraments entre mestre i deixeble són inevitables i tendres. I aquest està molt ben referit.

Striper ha dit...

bonic i tendre!!!1

Anònim ha dit...

Vuit faltes i cinc accents, i al peu del poema una curta nota escrita amb roig apassionat: “I la redacció?”

M'ha fet somriure, m'ha semblat genial. Felicitats!

I sí, ens fem grans i continuem distorsionant la realitat. Després ve el plaf antològic.

Anònim ha dit...

Jesús, que bonic!