09 d’octubre 2008

Un poema de Joan Margarit

A proposta de Mònica Amorós i en motiu del Premi Nacional de Poesia que ha rebut Joan Margarit, us transcric un poema del llibre Càlcul d'estructures, publicat per Proa al 2005.


Final de dia

Ara que només ets
un pètal dins de l'ambre del no-res,
ha d'haver-hi algun lloc on estar junts,
més junts que mai. Potser en aquest reducte
dels poemes. Doncs, què són
si no poden salvar-te de l'oblit?
Per si t'acostes a llegir-los, deixo
de nit el llibre obert damunt la taula.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaig tenir el plaer d'escoltar dels seus propis llavis aquest poema al col·legi d'arquitectes de Tarragona. Realment va ser una experiència fantàstica. Abans d'entrar hi havia la seva obra com arquitecte. El maridatge de la técnica i la poesia em va fer gaudir de la gran dimensió humana i técnica del Sr. Margarit.
La meva felicitació pel premi. Gràcies per permetrem compartir amb vosaltres la experiència.
Mariuca
Una alumna del club de lectura de Tarragona

Striper ha dit...

nomes dir que fantastic poema.

fada ha dit...

És un poema fantàstic, com tots els seus. El premi li han donat per Casa de misericòrdia, però jo prefereixo molt més Joana. Suposo que no deixa de ser un reconeixement merescut a tota la seva trajectòria. Salut.

zel ha dit...

saps que el trobo preciós? Preciós, senzillament...

jaka ha dit...

Uns poemes fantastics i un premi molt merescut !!!

Carme ha dit...

El plaer de rellegir un poema que m'havia agradat! Vaig llegir Càlcul d'estructures quan va sortir. M'agrada Margarit i m'alegro del premi.