Estic molt agraït a tothom que col·labora enviant-me Cares del món, però comprendreu que manifesti que la cara d'avui és la que em fa més il·lusió. Fa uns dies, el nostre fill de dos anys, assenyalant la bossa que sa mare portava a l'espatlla, diu: "Una cara; fa temor!"
Sembla que el futur d'aquesta secció està garantit (orgull de pare).
el final d'una memòria
Fa 3 hores
5 comentaris:
Ja pots estar-ne orgullós, ja. I és que el vostre fill té dots premonitoris. D'aquí al dia 20 hi haurà pel carrer moltes cares que en fan molt de temor (i fàstic i ràbia i angúnia...)
O.O! serà genètic? ^^
Em sembla genial, l'anècdota!
L'única cos a que em sorprèn és que a tu t'hagués passat desapercebuda! :)
Fantàstica observació.
Temps tindrà de saber distingir en el futur cares de "galtes".
Quina vista! Aquest nano promet!
Publica un comentari a l'entrada