El sol que travessa la finestra m'escalfa les mans que, inquietes, busquen inútil recer sobre la taula. Voldrien unir-se a les teves, jugar amb els dits que endevino damunt la falda que et fa tan maca. Et queda bé el verd; sempre t'ho dic quan, en realitat, voldria dir-te tantes coses.
.
Per a la 50a proposta de Relats conjunts. Felicitats.
el final d'una memòria
Fa 13 minuts
18 comentaris:
Tibau, m'ha agradat molt! Ingènua vergonya! M'hi he sentit ben reflectit!
A mi també m'ha agradat molt aquest!
Gran quadre el d'Edward Hooper (Chop Suey, 1929) per acompanyar les paraules. Aquestes imatges que semblen estàtiques i que alhora són sempre inquietants.
Per cert, molt recomanable l'antològica del pintor que faran al Thyssen de Madrid enguany (del 12 de juny al 16 de setembre). Jo no penso perdre-me-la.
El silenci que s'intueix entre elles parla més alt que moltes paraules, ben vist.
M'agrada...
es precios.
sense paraules es poden dir moltes coses.....
Molt molt bon relat!
M'agrada molt!!!
per què sempre acabem dient unes coses si en volem dir d'altres..?
un relat magnífic!
Mestre, puc jurar que he escrit el meu abans de llegir-te. Es pensaran que t'he copiat :(
chapeau, mestre...!!
qui en sap, en sap...
i no hi ha més volta de full...!
Un relat intimista amb un punt atrevit.
Poques paraules i silencis que parlen. Ben trobada l'atmosfera.
M'ha agradat.
Ai, les paraules que diem quan en realitat en pensem d’altres ... m’encanta
Preciós! tant pel que escrius com pel que dones a entendre....
Fantastic ¡¡¡
Publica un comentari a l'entrada