Mèrit de les lletres ebrenques

Aquest divendres, dins del marc de les Jornades de les lletres ebrenques, he tingut l’honor de rebre a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta el premi Mèrit de les lletres ebrenques.

Es tracta d’un premi honorífic que se m’atorga més per les activitats culturals en què participo i genero, que no per la meva trajectòria literària.

Des de l’any 2005, m’agrada col·leccionar amics i amigues de lletres, procuro, en la mesura de les meves possibilitats, difondre els llibres d’altres escriptors i escriptores, en general, i sobretot de les Terres de l’Ebre, a través de les xarxes socials (blog, facebook, twitter, youtube...), del programa de televisió Tens un racó dalt del món que presento a Canal 21, del Club de Lectura de Tortosa, de les Jornades Literàries que organitzo al meu poble, Cornudella de Montsant, de les Jornades de bookcrossing massiu, i moltes altres més o menys periòdiques.

Intento mantenir relació i col·laboració amb autors veterans com Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill o Víctor Canicio, d’altres més propers a la meva generació (la llista que citaria seria massa llarga), i sempre procuro estar alerta quan apareix un autor/a novell per a oferir-li el meu suport.

El premi evidencia l’idil·li que he viscut amb les Terres de l’Ebre. Sóc prioratí de naixement, de la vora del Montsant proper a Reus, i ebrenc d’adopció, però això no ha estat obstacle per ser acollit amb els braços oberts.

D’altra banda, és un plaer compartir aquest guardó amb persones que aprecio i valoro, com Albert Pujol, Francesca Aliern (Paquita) i Emigdi Subirats, amb qui comparteixo innombrables projectes comuns.

Sempre dic, com una mena d’acudit o de fita que procuro tenir sempre en ment, que sóc un escriptor que intenta viure del “cuento”. Continuo sense aconseguir-ho, però només parlo econòmicament, perquè premis com aquest i, sobretot, la llarga llista d’amistats i emocions que m’ha regalat la literatura són un motiu i un aliment suficients per viure. Afortunadament la literatura no és l’únic, ni el principal, estímul per viure, però és un complement ideal per a l’amor quotidià que rebo en escreix. Sóc afortunat del que tinc, dels somnis individuals i col·lectius que encara em resten.

Tinc “cuento” per a llarg.