Avaria telefònica. De sobte ens quedem sense ADSL i una de les llums del router fa pampallugues. En casos com aquest sempre esperes (necessites esperar) que sigui “d’ells”. Quan puc, truco a un impersonal número d’atenció al client. Des de la distància, i amb veu dolça d’accent sudamericà, em diuen que no els consta cap avaria. Que en breu vindrà a casa un tècnic, una persona de carn i ossos. I sí, em truca l’endemà a primera hora, i quedem, com una cita, però sense la tensió sexual, però amb la mateixa incertesa. Pugem a casa. Es mira el cablejat de la instal•lació. Això no pinta bé, exclama. Jo suspiro, tremolo, i la meva cartera també. Vol fer comprovacions i em demana on està la caixa d’entrada de la línia. La casa és vella, i gran, i un cop més demostro la meva ignorància en aquests temes. Estirem del fil i la trobem; o més ben dit, per ser justos, la troba. Assenyala la caixa, es gira i em somriu. Algú ha premut l’interruptor, algú potser baixet, juganer, curiós, que arribà a casa ahir a la tarda. En aquests moments, descobrir aquesta petita entremaliadura em fa respirar tranquil. Després, moment de fer partes, d’escriure informes de la incidència i, mentrestant, de xerrar. El tècnic és de València, li agrada llegir, em recomana algun autor de contes i jo, agraït, li regalo un exemplar de Postres de músic. La llum del router ja no tremola.
emmanuel carrère, l'art de la no ficció
Fa 1 hora
1 comentari:
els duendes es colan a casa,jaja
Publica un comentari a l'entrada