Passejo a la
vora de l’Ebre i bado una mica. Des de la barana, veig un home gran que baixa
amb compte per la rampa fins el passeig que besa el riu. Dedueixo el seu
objectiu, i no m’equivoco. Soluciona unes necessítats físiques de la forma més
discreta possible de cara al mur. Dos rius d’humiltats i grandeses diverses,
que em recorden una cançó del grup Toreros muertos, que m’agradava molt pel seu
missatge
En acabar,
aprofita per acostar-se a l’aigua. La mira uns segons, i plega del terra un
tros de canya que el riu deu haver arrossegat. Amb força, la llança a l’aigua
i, instintivament, mira enrere per comprovar si algú l’ha vist, com un xiquet
que acaba de fer una entremaliadura. Vull imaginar que aquest gest és fruit de
necessitats més profundes que l’anterior.
Quan camines
sense objectiu predeterminat, la vida et fa regals.
La canya sura
i s’allunya, lentament, en direcció a la mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada