Cada nit, després de llegir-li un conte al nostre fill, i amb l’excusa d’anar
a llençar les escombraries, camino per fer una mica d’esport; no gaire, vint
minutets. Al passeig de vora el riu hi passeja força gent durant tot el dia, a
ritmes i intencionalitats diferents. A la nit som molts menys, potser els que
no hem tingut temps durant el dia, o ganes. S’hi està fresc i la llum artificial
dels fanals no trenca la calma que amara la nit; al contrari, la subratlla. Una
parella de dones joves, d’uns trenta anys, caminen a pas lent; han sortit més a
parlar que a caminar, tot i que una cosa porta l’altra. Un so impertinent trenca
el silenci, de vidres trencats, ampolles buides que algú tira al contenidor
verd. Una esgarrapada a la nit que, per sort, és fugissera. Torna el murmuri llunyà
de cotxes que arriba des de l’avinguda principal de la ciutat. Sota uns porxos,
a recer de mirades indiscretes, una parella d’enamorats s’abraça. Són joves, i
es besen. Al costat, un gosset espera pacient que s’acabi un ritual que,
imagino, es deu repetir cada nit, amb l’excusa de baixar-lo a passejar. Les façanes
són un mosaic incomplet de finestres i llums; cases buides, potser deshabitades.
Dalt del Club de Rem hi ha un gran rètol amb la foto de dos remers i l’eslogan
“Objectiu Rio 2016” .
Quan he passat d’anada estava il·luminat però ara ja han apagat les llums. A
terra, petits bassals, restes d’humitat d’una pluja sobtada, a mitja tarda d’aquest
dia d’abril.
1 comentari:
Bona, anar a llençar les escombraries, apart de salut, també dóna per fer relats.:)
Publica un comentari a l'entrada