L’Ebre torna a la normalitat; o li fan tornar, que no és el mateix. El
travesso caminant pel pont de l’antiga via del ferrocarril, ara via verda o,
simplement Pont Roig. Enrere queden els dies en què el riu bramava, i les
aigües xocaven amb fúria contra els pilars i jo notava una certa tremolor, i em
sentia petit, i admirava la seva fortalesa, com el xiquet admira la gegantina potència
d’un pare.
Ja ha passat el perill d’inundacions a causa dels aiguats al nord de la Península , que han
obligat, a contracor i apurant fins a l’últim segon, a deixar anar l’aigua dels
embassaments. És a dir, han tancat l’aixeta.
Ara el riu murmura en passar, com si m’expliqués a cau d’orella les
emocions viscudes aquests dies, com si demanés excuses per haver-se deixat
anar, per fer el boig uns dies i despentinar-se una mica. El riu ja no
arrossega els arbres; bressola les fulles que cauen dolçament al seu llom; qui
sap, potser amb una formiga de remer.
Sigui com sigui, mai no em canso de mirar-lo, de passejar al seu costat
i deixar que els ulls rellisquin per damunt plens de color, que m’assaoni. És
el rei d’un paisatge que contrasta amb el que vaig viure a la meva infantesa. “Per algú que ve del Priorat...” Potser
us sona aquesta frase. Forma part del fragment d’un dels meus contes, inclòs
als llibres El brogit de l’Ebre i El vertigen del trapezista, que la Montse Castellà
escollí com a tonada de la cançó És com un miracle, del disc L’escriptor
inexistent. Una cançó que (quasi res), gràcies a la Montse , em fa compartir la
lletra amb Desideri Lombarte i Gerard Vergés.
Malgrat els anys, continuo vivint aquest miracle cada dia, de reüll des
del balcó, o seguint el riure de mon fill camí del parc.
Fa unes setmanes, quan el riu baixava a l’ample, i amb el cap ben alt,
em vaig posar a caminar pel passeig a la seva vora, i intentava seguir el seu
ritme, però m’era impossible, i els remolins s’anaven allunyant amb pressa en
direcció a la mar. L’Ebre se sentia jove, fort, valent, i jo, que no sóc vell
encara, no estic en plena forma, i ja he començat el camí de baixada de la
segona i última part de la vida. Però ens queden moltes riuades encara, i
vespres, i blaus, i taronges.
.
Article publicat al periòdic COP D'ULL del mes d'abril, pàg. 11
1 comentari:
gràcies per compartir l'article , excel·lent m'ha semblat el riu que brama!
Publica un comentari a l'entrada