La primera vegada que
vaig descobrir que en pocs minuts em podia desprendre de totes les capes que
t'envolten i t'embolcallen, em vaig esborronar, vaig tenir por de caure en un
abisme
La ciutat invisible,
d’Emili Rosales
L’amor és gerd com una
nevada tendra,
assassí, com la punta d’una rella, fonedís
com el color d’un peix.
assassí, com la punta d’una rella, fonedís
com el color d’un peix.
Poemes del sud, de Cinta
Mulet
Tot ha estat un naufragi
on la mar era la primera mentida
L’efecte espantall,
d’Agustí Masip
Amb
molts diners i els publicistes adequats, la gent del carrer està disposada a
creure’s qualsevol cosa.
El
joc de déu, de Salvador Macip
Aleshores vaig començar a
entendre que si el futur era la possessió més preuada, només si l'omplia de
projectes, d'il·lusions, podria refer-me de tot el que anava deixant enrere.
El somni de Tàrraco, de
Xulio Ricardo Trigo
Mentre
el contemplo per enèssima vegada, em pregunto si en aquest riu me n’hi he
deixat un bocí o si, al contrari, és d’aquest riu que en porto un bocí allà on
vaig.
Esmorzars
de l’Ebre, d’Ignasi Revés
Després de matar-lo d’un
sol tret va estar bona estona furgant-li la ferida, del tot convençut que la
víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.
Glops, de Joan Pinyol
es va posar en marxa el
voluble joc de la memòria, que sempre presenta els records desordenats, fent
salts en el puzzle del temps
Impremta Babel, d’Andreu
Carranza
1 comentari:
Per desgràcia segueixo pensant que és veritat el que deia a El joc de Déu...
Publica un comentari a l'entrada