27 de novembre 2021

Tretze cops imperfecte

 




Ahir, fent costat a l’amic Emigdi Subirats a Campredó, el seu poble, durant la presentació del llibre Gerard Vergés, tretze cops imperfecte, la seva enèsima obra, publicada per Editorial Petròpolis. Com el seu títol fa intuir, amb referències a les 13 biografies imperfectes, de Gerard Vergés, l’Emigdi fa una aproximació al gran escriptor tortosí des de tretze vessants, tot i que en podrien ser, i en són, moltes més, perquè com sempre acabem dient, a Gerard Vergés mai te l’acabes. Tomàs Camacho, que en fa la presentació, em comenta que el llibre es deixa gaudir, i que mostra una maduresa plena del nostre amic campredonenc o, per a ser més precís, de Font de Quinto. Qui coneixem a Emigdi, sabem de la seva saviesa enciclopèdica, que no deixa de meravellar-nos, que vessa a  l’ample de la seva obra i en les nostres converses habituals, tant en qualitat com en quantitat, sense deixar de banda, en cap cas, la crítica més oberta i sincera contra tot allò que detesta, la seva fidelitat a tot allò que admira i estima, adobat amb bones dosis d’humor. L’Emigdi no és un savi que s’hagi de tocar amb guants de seda, sinó un home de la terra, de poble, dempeus.

Durant molts anys, i amb un constància admirable, ens ha transmès la coneixença i l’amor per un infinit nombre d’autors i autores que ens han precedit, sense oblidar-se mai d’oferir la mà als més joves, però ell mateix es defineix amb el segon dels vergerians, darrere del primer de tots, Manel Ollé, present també a l’acte, i a qui molts des assistents assenyalen com el gran culpable de la passió que ha despertat pel nostre apotecari de les lletres.

A l’acte m’hi trobo com a casa, perquè m’hi acompanya bona part d’aquesta família de lletres que anem construint dia a dia, acte a acte, a base, sobretot, d’estima: Emigdi Subirats, Tomàs Camacho, Jaume Llambrich, Cinta Sabaté, Manel Ollé, Baltasar Casanova, Montse Pallarès, Domingo Ramos... Penso que quan vaig arribar a aquella Tortosa de finals dels 80, Gerard Vergés tindria l’edat que jo tinc ara. Era una Tortosa diferent, i més diferent encara aquella ciutat dels cinquanta, dels seixanta. Imagino les dificultats que degueren passar la seva generació, Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Zoraida Burgos..., i sospito certa soledat i incomprensió. Ara, nosaltres ens queixem de vegades de les dificultats, del molt de camí que ens queda per endavant; un camí que encetaren els nostres referents i del qual som deutors, però som molts, i fem pinya, i ho constato en actes com el d’ahir a Campredó, al costat de l’Emigdi, i em permeto ser optimista i feliç, a temps parcial, i tretze vegades, o les que calgui, imperfecte, mestre.

(Fotos de Domingo Ramos i Montse Pallarès)