17 de febrer de 2022. Presentació de L’espectacle de la vida a Amposta. Quasi sempre que arribo a Amposta aparco al mateix carrer, vint metres amunt, vint metres avall, perquè el 90 % de les vegades que vinc a la ciutat és per a anar a la Biblioteca. El primer que faig després de baixar del cotxe és mirar el paisatge que s’hi contempla, perquè sense cases a la banda que dona al riu, esdevé un balcó immillorable i segur que, de forma inconscient, respiro per a omplir-me els pulmons i la ment. Ara que m’hi fixo, sempre explico que aparco al carrer que dona a la Biblioteca, perquè no en sé el nom. El busco, però no trobo, o no sé trobar, cap placa identificatva. Fent ús de les noves tecnologies, miro la meva ubicació al google maps i veig que es tracta del carrer Buenos Aires. Em sorprèn, i prenc nota mental de preguntar-ne els motius. Potser en aquesta terra nostra de vent, el nom és força encertat, o el desig de bons auguris. Espero –n’estic segur- que els “buenos aires” m’acompanyin durant la presentació.
Quan arribo a la Biblioteca la trobo una mica damunt davall, perquè han iniciat un feixuc trasllat a causa de les obres que s’hi ha de fer. Joana Serret, la directora, demana excuses per tot plegat i se la veu uan mica amonïnada pel trasbalç que comporta, però no dubto que ella, amb el seu tarannà, se’n sortirà d’això i de mil problemes més. Et trobes capses plenes de llibres, per tot arreu, i, per cert, capses de Nestlé –quina dolçor! Un xiquet juga amb una de les capses, encara per muntar; si els llibres són una joguina, les capses de llibres, també.
A la planta baixa de l’edifici, on tindrà lloc la presentació, ja estan muntant-ho tot. Jesús Ferré està inquiet, preparant uns àudios que farà servir. Fa dies em va confessar que estava una mica neguitós, perquè serà el primer llibre que presenti. Intento calmar-lo, tinc plena confiança en què tot sortirà bé. A l’hora d’escollir qui em presenta els llibres, busco sinceritat, proximitat, i no demano un anàlisi exhaustiu del text, sinó emoció. Conec a Jesús de fa anys, de l’inici de l’època gloriosa dels blogs, i sempre m’ha fascinat la seva creativitat, enginy, entusiasme, i capacitat per a transmetre emocions i de renovar-se contínuament. L’anterior llibre a Amposta me’l va presentar un altre ésser abraçable, Xavier Miró, i els comparo amb dos xicotets, genials i amables artistes del centre del camp blaugrana: Xavi i Iniesta. El que uns són per al Barça, els altres ho són per a la vida cultural ampostina.
Per cert, tinc bona punteria en escollir la data, perquè a la mateixa hora juga el Barça contra el Nàpols, i es presenta un llibre de biografies ampostines a la ciutat. El públic es composa, sobretot, de bona i fidel amistat: La Xus, el Tomàs, el Xavier, el Lluís...
Joana Serret enceta l’acte i Jesús Ferré ens regala un petit espectacle on enfila fragments escollits del llibre, recitats pel Jaume Llambrich, amb una deliciosa actuació armat d’un senzill metre plegable, que jo associo a l’ofici de fuster, i que converteix en paraigua, espasa, creu, gronxador o gosset.
Després parlen Jaume Llambric d’Editorial Petròpolis -amb qui tinc una llarguíssima trajectòria de col·laboracions-, i Eduard Boada, de Ganzell Editors, que expliquen el sentit d’aquesta col·laboració editorial que tant agraeixo, feta des de la confiança i la generositat, i arribant a l’amistat.
Finalment jo explico l’evolució que m’ha portat d’escriure relats on afegeixo ficció a coses senzilles que m’envolten, a simplement narrar-les despullant-les de tot artifici, per tal de subratllar l’emoció. Si alguna cosa intenta ser el llibre, és un aprenentatge a mirar la vida. Fracasso en l’intent de llegir el primer fragment del llibre, perquè m’emociono en citar a Josep Igual.
Com a mostra de la meva forma de mirar la vida, ensenyo algunes fotografies que prenc en els meus passejos, de gent solitària, de petits objectes perduts o trobats. I com una mena de regal juganer que encercli l’acte d’avui, els faig escoltar un àudio gravat moments abans de la presentació, on descric la meva arribada a la biblioteca, als dos paràgrafs inicials d’aquesta crònica.
Després, els moments de relaxació, de descompressió, i de tertúlia a la fresca de la nit, d’agraïments i de bons desitjos. Pujo al cotxe, aparcat al carrer Buenos Aires, ara ja ho sé. Poso la ràdio i encara escolto el minut final de Barça, que ha empatat el partit, injustament, diuen els locutors. Jo no, jo he guanyat; tinc una defensa ferma, un centre del camp farcit de jugadors emotius, i una davantera plena d’imaginació. O, simplement, no jugo contra ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada