Vaig a llençar una bossa amb envasos a l’illa de soterrats propera a casa. Un altre home, que arriba des d’un altre carrer, porta la mateixa intenció, segons dedueixo de la seva trajectòria que ens farà coincidir en aquell punt quasi alhora. A pocs metres, tots dos distingim que no ho tindrem fàcil. Sembla que el contenidor estigui ple, perquè uns bosses estan a punt de vessar, i sobresurten de la boca de la bústia. Però no defallim, sospito que ambdós tenim experiència en aquests combats. Ara l’un, ara l’altre, intentem sacsejar la boca de la bústia, premem amb precaució alguna de les bosses i, una mica per tot, les bosses enfilen el seu camí previst cap a l’interior del contenidor groc i es defà l’embossament. Victoriosos, després hi llencem les nostres, que desapareixen al buit. Durant aquest breu temps, no hem intercanviat gaires paraules. Ell, amb marcat accent estranger, tan sols ha exclamat: la gente! I sí, crec que coincidim en el trist diagnòstic: la gent, de vegades, funciona pitjor que molts mecanismes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada