L'aranya (Postres de músic)

 Lectura del conte L'aranya, inclòs al recull Postres de músic (Editorial Empúries, 2005), llibre amb què vaig guanyar el Premi Marian Vayreda.

No acostumo a rellegir els meus llibres, tot i que és un exercici ben peculiar. Et retrobes amb la persona, o almenys amb l'escriptor, que fores fa uns anys. 

Sovint penso que els meus relats tenen una mena de pàtina comú que els fa similars, però el cert és que, quan miris enrere, t'adones que l'estil ha evolucionat.

Al principi, escriure contes com L'aranya era un dels meus recursos. Són relats d'una certa llargària, comparats amb els microcontes o nanocontes que acostumo a fer ara. En una mena de divertiment, partia d'una idea enginyosa, de vegades fantàstica, de vegades irònica, i anava estirant del fil. Són una espècie d'exercici gimnàstic amb paraules, buscant el gir, la mirada original, despertar somriures, i posar també el dit a alguna llaga de la nostra societat. Ara escric relats on importa menys la trama, on no busco amb insistència un gir o una argúcia plena d'enginy, i em centro en la recerca de les emocions.

Aquest conte és metafòric, sense que la història que invento representi cap moment històric en concret, sinó certa repetició malaltissa que acostuma a reproduir la humanitat. 

El conte va ser escrit el 2002, fa vint anys, i desmenteixo qualsevol similitud amb el Procés; si n'hi trobeu, és cosa vostra.

Us convido a escoltar L'aranya, un conte amb un estil que utilitzava més sovint fa 20 anys, i que no descarto recuperar de tant en tant.