A una costat de la barana, les flors; a l'altre, la roba estesa.
La Carme Rosanas m'ha tornat a fer un regal, reinterpretant de nou la imatge d'aquest post com podeu veure al seu blog, tal com va fer amb l'anterior barana.
Continuarà.
el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
18 comentaris:
Suggerent, molt, ara ens falta posar darrera la roba i els vidres...potser un vellet somiant temps perduts?
Aix! I ara què faig jo? Et deso seguir i et segueixo amb el teu projecte... Jesús, que me'n moro de ganes de continuar... versionant, com dius.
La poesia ja hi és, falta plasmar-la amb l'escrit. Jo no goso, no vull robar res a ningú, que també hi han sentiments.Anton.
faltava una noia regant les flors
Jo posaria una tumbona al balcó i em m'estiraria a llegir un bon llibre!!
L'altre dia, amb la ventada, per l'Eixample, vaig veure testos d'aquests estampant-se (per sort!) en les andanes.
Així és la vida: : la roba estesa, la quotidianeïtat i les flors, les guspires de felicitat que anem trobant. Molt bonic, Jesús.
La poesia dels mitjons!!!!
"La tristeza es un mundo elevado entre dos jardines"....la teva barana m'ha fet pensar en aquesta frase :-) M'ha agradat!
algú ha dit mitjons?
A la meva mare li encantarien aquestes plantes :-)
Jo hi veig una metàfora de la hipocresia, però l'avi no.
hola como estas?
pàsaba a dejarte un abrazo...
M'imagino caminant per la barana, fent equilibris entre les flor i la roba estesa.
La vida.
En una banda les obligacions, les que no podem deixar de banda... per l'altra les il·lusions... les que ens fan tirar endavant.
I així entre ambdues anem passant la vida.
;)
M'agrada la idea de l'assumpta, amb la roba i les obligacions, i a l'altra les flors i la il.lusió.
A mi sempre m'han semblat suggerents les balconades amb roba estesa, ben distintes de l'expressió catalana que diu: "Compte, que hi ha roba estesa...".I si fa ventet i les teles voleien una mica...millor! Bon tàndem!
Vaig a ca la Carme!
Doncs, gràcies per dur el meu dibuix fins aquí. I com et deia a casa meva com a resposta al teu comentari que també et porto fins aquí...
Jesús, has jugat mai a aquell joc? Un amb els ulls tapats es deixa guiar per un altre que els té oberts. I el porta allà on vol. A vegades és difícil, però si un confia en el guia és emocionant i divertit. Així em sento jo, em deixo portar no sé on i m'encanta.
Publica un comentari a l'entrada