El vertigen del trapezista a Igualada

Ahir, 20 de febrer, després de dinar i xino-xano, emprenc rumb cap al Nord, en direcció a Igualada. Vaig bé de temps i circulo sense pressa per carreteres secundàries. Entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca veig venir de cara, a intervals regulars, una dotzena de carrosses que es deuen preparar per Carnaval.

Entro a Igualada seguint la senyalització que indica Centre. M'aturo en una vorera i pregunto a una senyora que va a peu si vaig bé per a anar a la Biblioteca. Em fa unes quantes indicacions (recte, dreta, esquerra...), però no es deu fiar que l'hagi entès o tem que em perdi i, 15 segons després, veig que s'atura al costat amb el seu cotxe i em fa senyals que la segueixi.

Arribo amb prou temps per passejar una estona pel nucli antic de la ciutat i fotografiar algunes baranes (la meva darrera dèria).

Faig cap a la Biblioteca i la Magda m'ensenya l'esprèndid edifici, una antiga fàbrica tèxtil restaurada.

Tot això perquè ahir va tenir lloc una altra presentació de El vertigen del trapezista, de mà d'un escriptor i blocaire amic, Joan Pinyol, amb qui he mantingut diverses i divertides col.laboracions durant aquest any. El vaig conèixer a la II Fira literària Cid i Mulet de Jesús que ell va inaugurar el 23 de febrer de 2008. Joan Pinyol va fer en el marc d'aquesta Fira la última presentació del seu Micromèxics, i l'endemà jo vaig presentar per primer cop El vertigen del trapezista. El vertigen i el seu Pilota de set, apareguts gairebé al mateix temps, es van fer molt amics i van compartir taulells de llibreries. El Joan Pinyol, que va parlar àmpliament i generosament dels meus contes (gràcies, Joan), també va comentar aquest cúmul de casualitats i complicitats, i va fer referència al fet que, un any després de publicar-se el llibre, encara se'n facin presentacions. I és que en aquest món actual de les presses i les caducitats immediates, 1 any d'antiguitat sembla definitiu per a un llibre, i no hauria de ser així. També va comparar l'artesania d'escriure amb la tèxtil. Entre el públic, com sempre, algun blocaire.

En acabar, per facilitar-me la sortida de la ciutat, segueixo un altre cotxe, el del Joan. La gent de l'Anoia ha estat amable, i no han permès que es perdi un pobre escriptor.

Al blog del Joan llegireu la seva visió de la presentació.