16 de desembre 2007

La conxorxa dels necis, de John Kennedy Toole

Des de fa pocs dies m’incloc al club de fans de La conxorxa dels necis. Me’l van deixar fa un parell de setmanes per a llegir-lo, però a les cinquanta pàgines no vaig poder resistir la temptació d’anar-me’l a comprar per a poder-lo tenir sempre a casa i subratllar-lo lliurement. Pocs personatges se’t queden gravats a la memòria com l’Ignatius Reilly. No em puc estar de transcriure l’inici de la novel·la que el retrata físicament i psicològicament, de la seva versió en castellà (no sé si està traduït al català):
"Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas."
No sembla molt agradable a la vista, però aquesta no és la pitjor de les seves característiques. Ignatius és un jove de trenta anys que viu a Nova Orlenas amb sa mare vídua, i ni treballa, ni té intencions de fer-ho (sembla un argument molt actual, però està escrita els anys seixanta). Atormentat per una de les vàlvules del seu estómac, que li provoca un molest i irregular moviment de gasos, dedica el seu temps a somniar grandiosos i estrafolaris projectes per a canviar el món gràcies al seu fabulós intel·lecte (segons ell). Sa mare, que pateix els esforços econòmics invertits en pagar-li la universitat, no sap què fer-ne, i ha de suportar com el seu fill la menysprea i la tracta com a una criada. Però quan finalment busca treball encara és molt pitjor. Ignatius és com un nou Atila, i allí per on passa creixen els embolics i els problemes, ajudat, això sí, pels divertis i esperpèntics personatges amb què es troba.
Un divertidíssim i magistral retrat sense pietat de la Nova Orleans del barri francès, dels racisme, de l’esnobisme d’alguns membres de la classe alta, de la decrepitud d’una societat incrèdula davant d’un personatge inoblidable. La novel·la mereixeria una continuació, però l’autor mai la va veure publicada, ja que es va suïcidar l’any 1969, a l’edat de 31 anys. Sa mare va insistir fins aconseguir l’edició l’any 1980 d’aquesta novel·la que va guanyar el premi Pullitzer.
Un parell de perles d’aquest llibre:
"El único regalo que pedía la señora Levy a sus hijas era que atacaran a su padre. A la señora Levy le encantaba la Navidad".
"Sólo me relaciono con mis iguales, y como no tengo iguales, no me relaciono con nadie."

15 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

el vaig comprar fà temps i el trobo genial i molt bon llibre de recomenada lectura

salutacions

violette ha dit...

Sol agradar molt als homes... més que a les dones, com les pel·lícules de Monty Python (estic generalitzant, ho sé!). Fa anys ho vaig intentar i no em va enganxar gens. Però qui l'ha llegit me n'ha parlat sempre tan bé que ho tornaré a intentar.

Ah! I soc fan de les pelis de Monty Python des que un home m'hi va saber fer capbussar.

Jesús M. Tibau ha dit...

Quina casualitat, que passejant per la catosfera he vist que al bloc Empremtes també parla avui del llibre, amb una valoració molt diferent:
http://empremtes.blogspot.com/

Val a dir que, tot i que he xalat llegint-lo, li hauria tret unes quantes pàgines, però no en feu cas, perquè això em passa amb gairebé tots els llibres. Segurament per la meva afició als relats breus.

Gulchenruz ha dit...

Fa temps, gairebé tant que n recordo la novel·la, me'l vaig comprar dalt de la vall de Núria, en baixar a la plana me'l vaig empassar tot sencer, àvida de l'Ignatius. Fa mesos el vaig comentar i recomanar al bloc, però tens raó violette, no n'hi ha per tant. Sí, es mestre de la paraula, però se'n fa un gra massa. El personatge es divertit i aixalebrat, i, com jo, li provoca urticària treballar. Potser perquè va suicidar-se als 31 anys, el tal Toole, té la fama que té. Anava pel bon camí, ho reconec, i si no s'hagues llevat la vida parlaríem d'un gran escriptor.
Ara, violette, vols dir que la bona literatua hi enten amb el sexe?

Anònim ha dit...

És una novel·la genial. L'Ignatius, ara que m'hi fixo, no us sembla que té una retirada al Salvador Sostres?

Jaqme ha dit...

És genial!
Tots tenim un Ignatius a dins!
Crec que ha estat el llibre amb el que he rigut més.

violette ha dit...

No, Gulchenruz, jo no dic pas que no n'hi hagi per tant... si no l'he llegida! Dic que sol agradar més als homes, pel que m'han comentat els uns i les altres. I la llegiré, sobretot ara que veig que a tu et va agradar.
En quant a si la literatura entén de sexes, jo diria que els gustos sovint són dispars entre homes i dones... O no us hi heu trobat mai a l'hora de triar una pel·lícula o un programa de televisió?

Narval ha dit...

A Casa del Libro el tenen com "La conxorxa dels ximples". Jo fins i tot havia sentit en algun lloc La conxorxa dels enzes.

El veí de dalt ha dit...

Un d'aquells llibres que, com Wilt, cal tenir als prestatges.

Anònim ha dit...

El més curios de tot es que va ser la seva mare la que va aconseguir aquesta i una altra novel·la que ara no recordo, després de que es morís el seu fill. Una invitacióa la reflexió...

Anònim ha dit...

Perdo, volia dir que la seva mare va ser la que va aconsegur publicar les dues novel·les un cop mort el seu fill. Aclariment.

Aleix ha dit...

Doncs, sí, que és curiós això de parlar del mateix llibre el mateix dia. ;-) Jo hauria retallat la història, com els productors de cine fan amb les versions dels directors. Arribat a unes dues-centes pàgines, ja saps com són i pensen els personatges.

Gulchenruz ha dit...

"La biblia de neón". Aquesta seva primera novel·la, però, no cal que la llegeixis. Ara, sempre podràs dir que d'un escriptor has llegit tot el que ha publicat.

Enric Carbó ha dit...

La mallorquina Maria Antònia Oliver el va traduir al català com "Una conxorxa d'enzes". No sé a quina editorial està.
Salutacions

arsvirtualis ha dit...

Des de que el vaig llegir per primer cop l'any 84 ja he perdut el compte dels cops que he repetit entrar en la parafernàlia de les pàgines viscudes per Igantius i la seva fauna. És un llibre que s'ha de tenir, simplement