Un fragment de la novel·la El fotógraf, que l'autor, Òscar Palazón, ha escrit al seu blog m'ha fet reflexionar.
Als escriptors i escriptores ens agrada imaginar històries, reinventar-les, profanar-les, recrear-les. De vegades tenim clar el final i només cal anar creant el camí; però sovint la història ens domina i és ella qui ens porta de la mà, indefensos i dòcils. Sovint, quan arribem a la darrera paraula, som els primers sorpresos.
Aquesta incapacitat de controlar-ho absolutament tot, també els hi passa als déus?
.
8 comentaris:
Als déus i als que tenen una flor al cul..
Si els deus tenen ja clar el final, no val la pena de pensar-hi!! Fem el que fem hi arribarem tots al mateix lloc.
Us en recordeu d'aquell déu petitet que va voler deixar-ho tot lligat i ben lligat? Ara fa d'extgra a Polònia.
Gràcies per la referència, Jesús. Sobre el que comentes, et diré que sempre comparo escriure a estirar d'un fil: mai no saps què trobaràs al final ni quants nusos hauràs de desfer.
Els déus són com la canalla, fan bretolades i de tant en tant se'ls escapa de les mans. No sé si té alguna relació amb estirar fils...
Els déus tenen capacitat de "crear", com un escriptor davant un full en blanc. Això no vol dir que ho creen tot d'una. Fent el viatge es gaudeix tant com arribant-hi, crec jo.
Home, un autor, un escriptor, fa d'allò el seu ofici i la seva vida, és per tant natural que la vida mani, vagi per davant, la història que expliques en un o altre sentit l'has d¡haver viscut, ni que l'hagis heretat d'alguna vida anterior...així és que, potser els déus només són els primers...
Déus???
No haviem quedat en que n'hi havia només un, omnipresent i omnipotent?
Publica un comentari a l'entrada