11 de desembre 2010

participacions al 185è joc literari

Com cada mes, en aquest post recullo les participacions al joc literari de tipus creatiu, en aquest cop el dels mosqueters o mosqueteres. Animeu-vos a participar!
Ric de riure, Viciclisme, Si dubto és que sóc, Un calaix de sastre, Carme Rosanas, Rafael Casas, McAbeu, Josep Maria Sansalvador,
I fora de concurs per la seva extensió: Rebaixes.

Quan el plat que acabava de recollir la mestressa de la fonda va relliscar-li de les mans i es va haver d'ajupir sota la taulota de fusta per endreçar el desgavell de terrissa esmicolada, no sospitava pas la pobra dona que poques hores després seuria davant el capità dels mosqueters per salvar el coll de la reina.
La tempesta de neu de la nit abans havia deixat la fonda aïllada, i amb tres estranys personatges com a únics hostes. El primer, un home alt i sec, al que li mancava l’ull dret. O al menys això semblava, ja que l’ amagava rere un tros de roba negra com el seu bigoti i el seu abillament complert, incloent el barret i la ploma. Clavava la mirada amb l’altre ull com si volgués fer desaparèixer l’ interlocutor calcinant-lo com una teia. La mestressa fugia en veure’l. Al capdavall ja havia pagat tres nits per endavant i no tenia res a dir-li, més que anunciar-li l’hora en que parava la taula per menjar.
Autora: Ofídia Dugs
.
D'Artagnan va sortir ràpidament de l’habitació, tot havent recollit la capa i l’espasa, i havent col·locat la joia recuperada en una bona bossa amagada sota la roba, a la zona del pit. Aquella bossa contenia una prova per a salvar l’honor i estalviar un conflicte, però també servien per a calmar una consciència, que el pas del temps havia ferit. La protegiria amb la vida si feia falta.

Durant les properes hores, l’esperava un llarg i dur camí de tornada a França, on de ben segur, els paranys dels traïdors l’estarien esperant i amenaçant severament. Tanmateix, la força i la bona voluntat, així com la il·lusió de retrobar la seva somiada Constance, farien d’aquest viatge un recorregut amb entrebancs, però que lliscava de forma constant per un pendent suau.

La reina, al seu torn, li estaria eternament agraïda, i la lluita per l’honor, satisfeia plenament el cavaller, que recorrent camins polsosos, imaginava una festa a palau, on les danses omplien els salons de vestits de colors.
Autora: Rosa Mas

Cap comentari: