Pujo la màgica carretera que ens porta a la Terra Alta, aquest cop de copilot. Condueix David Espinós i el temps amenaça pluja; però no ens fa por l'aigua, potser perquè el primer relat que llegirem a Arnes es titula "Ploure". Serà la nostra primera actuació conjunta i no tenim excessius nervis, perquè des del primer moment, amb tot just un parell d'assajos, ja ens hem sentit molt còmodes l'un amb l'altre.
Arribem amb temps al Molí d'Oli i, com sempre, els dubtes: vindrà gent? Avui juga el Barça, però el desafiarem com petits davids, armats amb la fona de la il·lusió.
Un cop més, Arnes no em deceb. Les cadires instal·lades a l'amable sala amb bigues de fusta s'omplen de seguida. Comença l'acte María Montserrat Román, una sorprenent noia de 15 anys, de Móra la Nova, que presenta el seu llibre "Reflexiones sobre la vida". Parla amb una seguretat i maduresa impròpia a la seva edat, que jo ni tans sols hauria somiat als seus anys. Explica que de "més jove" escrivia poemes i que ara, en llegir-los, comprova com ha evolucionat. No cal animar-la que continuï escrivint; segur que ho farà.
I després arriba el moment, ens toca a nosaltres. Omplo un got d'aigua perquè, segur, se m'assecarà la boca; però menys que en altres ocasions.
La guitarra del David acompanya les meves paraules, les porta de la mà. Flueixen càlidament, tendrament, i fa que semblin escrites amb l'excusa de festejar amb les notes composades expressament per als contes. El moment màxim d'emoció arriba quan llegeixo el conte "Les dones que fan espelmes", amb una de les dues germanes a qui està dedicat (La Neus i la Tere Pallarès) present a la sala.
En acabar l'acte, continua la màgia. La Tere Pallarès ens convida a un grup dels assistents a visitar la seva casa-taller, on fan les espelmes amb cera d'abella. És una casa plena de màgia, amb un piano que David no es pot resistit a tocar en un íntim concert. En una de les habitacions, com ja podia imaginar, destaca la foto del seu estimat Jesús Moncada. Ens regalen espelmes de la sort, que encendré com cal el dia 11, però en aquests moments no em sembla de justícia demanar més sort encara.
Quan tornem cap a Tortosa ja és de nit, però la nit no és sinònim de fosca.
Moltes gràcies a l'Associació Cultural d'Arnes La Bresca per haver confiat en nosaltres.
.
Si escolteu el David en aquest vídeo, per exemple, entendreu que estigui tan content de la seva col·laboració.Arribem amb temps al Molí d'Oli i, com sempre, els dubtes: vindrà gent? Avui juga el Barça, però el desafiarem com petits davids, armats amb la fona de la il·lusió.
Un cop més, Arnes no em deceb. Les cadires instal·lades a l'amable sala amb bigues de fusta s'omplen de seguida. Comença l'acte María Montserrat Román, una sorprenent noia de 15 anys, de Móra la Nova, que presenta el seu llibre "Reflexiones sobre la vida". Parla amb una seguretat i maduresa impròpia a la seva edat, que jo ni tans sols hauria somiat als seus anys. Explica que de "més jove" escrivia poemes i que ara, en llegir-los, comprova com ha evolucionat. No cal animar-la que continuï escrivint; segur que ho farà.
I després arriba el moment, ens toca a nosaltres. Omplo un got d'aigua perquè, segur, se m'assecarà la boca; però menys que en altres ocasions.
La guitarra del David acompanya les meves paraules, les porta de la mà. Flueixen càlidament, tendrament, i fa que semblin escrites amb l'excusa de festejar amb les notes composades expressament per als contes. El moment màxim d'emoció arriba quan llegeixo el conte "Les dones que fan espelmes", amb una de les dues germanes a qui està dedicat (La Neus i la Tere Pallarès) present a la sala.
En acabar l'acte, continua la màgia. La Tere Pallarès ens convida a un grup dels assistents a visitar la seva casa-taller, on fan les espelmes amb cera d'abella. És una casa plena de màgia, amb un piano que David no es pot resistit a tocar en un íntim concert. En una de les habitacions, com ja podia imaginar, destaca la foto del seu estimat Jesús Moncada. Ens regalen espelmes de la sort, que encendré com cal el dia 11, però en aquests moments no em sembla de justícia demanar més sort encara.
Quan tornem cap a Tortosa ja és de nit, però la nit no és sinònim de fosca.
Moltes gràcies a l'Associació Cultural d'Arnes La Bresca per haver confiat en nosaltres.
.
Fotos de l'acte a la meva galeria de Picassa, gràcies a Lluís Àlvarez Roman.
1 comentari:
La entrada molt maca y el video m'agradat moltisim el comparteixo amb el meus amics.
Dues coses que m'encantan, la música i la lectura.
Abraçadas.
Publica un comentari a l'entrada