16 de novembre 2011

Per a relats conjunts, de tardor

Aquell novembre i aquell bosc, i el record del teu cos abraçant-me; res més em manté dempeus. Els anys malmesos per la teva absència resten buits al calaix del meu cor, obert de bat a bat; no poden ser robats dos cops. Fer-me tardor és el millor homenatge de què sóc capaç.
.
Text inspirat per la imatge suggerida als Relats conjunts.

9 comentaris:

Sergi ha dit...

Però no es pot viure de records. No m'estranya que aquest personatge tingui l'expressió trista...

Assumpta ha dit...

Fer-se tardor com homenatge a un amor... sí que és trist, però molt maco :-)

Ferran ha dit...

Una imatge poètica i trista i amb el rostre seriós. Un micro ben lligat.

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada molt!

Elfreelang ha dit...

Ooooohhhhhh! un somriure i un bri de melangia m'ha transmès el teu microrelat ....un micro gran relat!

Gerònima ha dit...

Contundent!

montse ha dit...

Felicitats, mirant aquesta foto, has estat capaç de fer poesia.

Rafel ha dit...

Malgrat la tristesa, un gran homenatge a la tardor.

rits ha dit...

m'agrada molt. melancolíos. la tardor ja ho té això!