el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Ahir 10 de novembre, dins del marc del III Seminari sobre Patrimoni Literari i Territori, vam recórrer la Ruta Literària per Benissanet, en honor a l'escriptor Artur Bladé i Desumvila, que organitza l'Associació Cultural Artur Bladé. D'aquesta manera, vam poder gaudir d'algunes de les paraules que aquest autor li dedicà al seu poble, dels bonics racons amb què ens sorprèn Benissanet, i de l'espectacular posta de sol darrere Els Ports, banyant la plana que travessa l'Ebre.
Aquesta mena de rutes literàries permeten conèixer els espais dels quals ens parla l'autor i, en certa forma, ens en fan còmplices. Les lectures i les explicacions amb què ens van regalar els membres de l'Associació, em van fer sentir emoció, especialment recordant la recent lectura que he fet del magnífic llibre que us recomano i que porta el nom del poble: Benissanet.
"Passaven 7 minuts de la mitjanit. El gos estava ajagut a l’herba, al mig del jardí de la senyora Shears. Tenia els ulls tancats. Sembla que estava corrent ajagut, com corren els gossos quan, en somnis, creuen que persegeuixen un gat. Però el gos no estava corrent o dormint. El gos estava mort."
Així de contundent s’inicia aquest meravellós llibre que us recomano. Aquest fragment és un bon exemple del to del llibre, aparentment ple d’innocència en l’estil però que no ens deixa indiferents i, fins i tot, en certs capítols recrea el clima d'angoixa que viu el protagonista. Chrisopher, el protagonista, és un especial noi de 15 anys amb problemes per a relacionar-se amb la gent: no suporta que el toquin, ni als desconeguts, ni les metàfores, ni els colors groc i marron. Les mentides, el desordre i el desconegut li fan por i el maregen. Però aquest incident del gos i la investigació que inicia per a trobar l’assassí el faran anar molt més enllà. Estirarà un fil a través del qual descobrirà més misteris que envolten la seva vida i l'ajudarà a superar els seus límits. L’autor és un expert escriptor de llibres infantils, i aquest potser ens recordarà alguns moments El petit príncep. Cristopher, amb el seu pensament racional i l’amor per la ciència i les matemàtiques, posarà de manifest moltes incongruències del món dels adults.
"Els números primers són com la vida. Són molt lògics, però no hi ha manera de saber com funcionen, encara que passis tot el temps pensant en ells." "A mi em sembla que la gent creu en el cel perquè no li agrada la idea de morir-se, perquè volen continuar vivint, i no els agrada la idea que altres persones es mudin a casa seva i llencin les seves coses a la brossa." "La gent diu que sempre s’ha de dir la veritat. Però no ho pensen seriosament, perquè no està permès dir-li a un vell que és un vell, o dir-li a la gent que fa una olor estranya o que s’han tirat un pet." "Les matemàtiques no són com la vida, perquè al final a la vida no hi ha respostes senzilles." "La gent creu en Déu perquè el món és molt complicat."
El passat 10 d'octubre vaig proposar el 25è joc literari on el protagonista era el poeta F. Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, i un dels seus poemes. Per tal de participar calia buscar pistes amagades en diversos blocs de tots els territoris de parla catalana. Vaig rebre moltes respostes i un parell d'elles em recomanaven que llegís un poema de Gerard Vergés, dedicat al rector, i que també té com a protagonista una dama que es pentina els cabells.
Avui us mostro aquests dos poemes per a comparar-los, ben acompanyats d'un quadre de Degas.
A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL
Ab una pinta de marfil polia Sos cabells de finíssima atzabeja, A qui los d’or més fi tenen enveja, En un terrat la bella Flora un dia; Entre ells la pura neu se descobria Del coll, que ab son contrari més campeja, I com la mà com lo marfil blanqueja, Pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat que ab estremada gràcia Aquestos dos contraris mantenien
Que el cor, enamorat, se m’alterava I, temerós d’alguna gran desgràcia, De pendre’ls tregües ganes me venien.
F. Vicent Garcia
NOIA PENTINANT-SE A LA PLATJA
Miro la serp benigna de la trena i el gest airós que fas quan et pentines; miro el maig adorable de les sines, miro el teu cos esvelt damunt l'arena.
Escuma i sol i nacre i llum serena, t'evoco sota un cel ple de gavines. Agraïda és la mar. algues, petxines et duen les onades com a ofrena.
Meravellat, contemplo perles fines -dic gotes d'aigua- per la pell morena, i penso en les fondàries marines.
Penso en el ventre dolç, la dolça esquena, penso en el cap que dolçament inclines. Penso si dir-te dona o bé sirena.
Des de fa unes setmanes us proposo de tant en tant escoltar una cançó, en principi perquè la música lliga molt bé amb la literatura i, en segon lloc, perquè simplement em ve de gust. Ara ja he decidit que es converteixi en una secció fixa, amb la qual cosa ja tinc la setmana completa:
Dilluns: Desdefinicions
Dimarts: De pel·lícula
Dimecres: Jocs literaris
Dijous: Felicitats petites
Divendres: Cares del món
Dissabte: Cançons
Diumenge: Comentari de llibres
Us recomano molt aquest mètode ja que m'ajuda a organitzar-me i m'estimula i empeny a posar entrades al bloc i, d'altra banda, suposo que també ajudar a crear un cert hàbit als visitants, que seguiran una o altra secció segons els seus gustos.
Tornant al tema de la música, avui us proposo la cançó Gone, de Madonna. Aquesta cantant no és de les meves preferides, però té alguna cançó que sí que m'agrada molt, especialment aquesta, i sobretot li reconec la seva vàlua com a provocadora. Aquesta qualitat és molt important per a un artista, ja que si qualsevol expressió artística no és capaç de provocar una reacció, penso que s'ha quedat a mig camí del seu objectiu.
Us deixo amb aquesta preciosa cançó i la seva lletra:
El veí de dalt ha organitzat una segona edició de les seves Històries veïnals i ha llençat una nova crida per a recaptar gent que vulgui participar en l'elaboració de relats conjunts. La primera edició va ser tot un èxit de participació i us recomano l'experiència.
Si esteu interessats, adreceu-vos a Malerudeveuret o a Històries veïnals, i col·laboreu en aquesta iniciativa lúdico literària. Teniu temps fins el 30 de novembre per a apuntar-vos.
Sovint els diaris i els programes de televisió volen captar la nostra atenció amb titulars cridaners i no sempre massa propers a la veritat, per no dir enganyosos. Perdoneu per haver fet servir ara aquest recurs, com a exemple d’aquest hàbit. El titular d’aquest post té el seu origen a la 2ª Trobada d’autors ebrencs que va tenir lloc a Amposta el passat 27 d’octubre. Com acostuma a passar en aquesta mena de reunions, taules rodones i xerrades, el més interessant es diu a les tertúlies que sorgeixen espontàniament abans i després de l’acte, especialment amb una copa de cava o de vi a la mà. Aquell dia, en un determinat moment, entre canapé i oliva farcida, vam comentar el recent premi Nobel atorgat a l’escriptora Doris Lessing. Llavors, en un gest breu i brillant, com acostuma a ser també la seva narrativa, Josep Igual va extreure un paquet de Nobel de la butxaca i vam practicar el saludable exercici del riure.
He d'agrair la cara del món d'aquest divendres a Josep A. Martínez Tarragó, que m'ha informat de la seva existència. Es tracta de la nebulosa Gabriela Mistral.
Com veieu, és perfecta per a aquesta secció del meu bloc, ja que es tracta del rostre d'una escriptora. Podeu trobar més informació sobre la nebulosa fent clic. Això demostra que les Cares del món també es troben molt més enllà del nostre planeta.
Visitant la web Edu365 he trobat una pàgina divertida i curiosa que pot servir per a aficionar a l'escriptura als més petits (i també als més grans que, en el fons, també són petits). Es tracta de Contes bojos.
Aquesta web proposa jugar a escriure contes d'una forma ràpida, divertida i esbojarrada, responent unes senzilles preguntes amb paraules que després serviran per construir el relat. No vull explicar-me gaire, més val que ho proveu i jugueu amb els vostres fills (i vosaltres també, d'amagat, quan no us vegi ningú).
Després us proposo que passeu a una segona fase: que escriguin contes esbojarrats complets.
De vegades, no ho podem evitar, patim les conseqüències desagradables d’una discussió. Estem neguitosos, irritables, inquiets, amb mal gust de boca i no podem gaudir de la resta de la nostra vida. Cal deixar passar un temps prudencial, posar distàncies, i llavors, perquè ambdues parts, en el fons, ho desitgen, arriba el dolç moment de la reconciliació. Aquest instant quan es produeix, és per a mi una d’aquestes felicitats petites, però no sempre és així.
Si aconseguíssim fondre les diferències que ens separen, i aprendre a conviure amb aquells que pensen o actuen de forma diferent a nosaltres… No viuríem millor? No seríem més feliços?
D’acord amb el sorteig fet el 7 de novembre, ja tenim gaunyadora del premi del mes d’octubre, que podrà gaudir d’un cap de setmana per a dues persones a la Masia Casa Gran de Rasquera: Montserrat Pinyol. Enhorabona.
També aprofito per a donar les solucions dels jocs d’octubre:
24è joc literari. Calia proposar la continuació d’un relat breu, per la qual cosa totes les respostes eren correctes.
25è joc literari: viatge literari per 7 blocs dels Països Catalans. Les pistes de tots els blocs estaven encaminades al poeta Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, i el fragment de poema que calia reconstruir era el següent: Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia; 26è joc literari: l'equació matemàtico literària. La resposta era 1984, deGeorge Orwell, més 2001, d’Arthur C. Clarke, és igual a 3985.
27è joc literari. L’autora que s’amagava rera la imatge d’aquesta famosa pastisseria és Foix, i el llibre Onze nadals i un cap d’any
28è joc literari. El llibre que amagava l’enigmàtica data de 05-08-62, és El dia que va morir Marilyn, de Terenci Moix.
Gràcies per participar i espero que ho continueu fent als jocs del mes de novembre.
Comença el mes de novembre per als jocs literaris. Aquest cop tinc la satisfacció de comptar amb la col·laboració de dos blocs esplèndids que visito sovint:
En aquests dos blocs trobareu un parell d’imatges amb les quals haureu d’endevinar el títol d’un llibre i el nom de qui l’ha escrit. Aquesta vegada haureu d’enviar les resposta a l’adreça jesusimaite@gmail.com amb el vostre nom i població per qui participi per primer cop.
Animeu-vos a participar; al post anterior explico el funcionament dels jocs i els premis que podeu obtenir aquest mes de novembre.
Us demano que no poseu la solució dels jocs al comentaris, per tal de permetre la participació a la resta de participants. Gràcies.
Demà, 7 de novembre, es farà el sorteig del premi dels jocs literaris del mes d'octubre. Posteriorment ja informaré dels guanyadors i de les solucions dels anteriors jocs.
Però els jocs literaris continuen el mes de novembre amb nous regals. Aquest mes, tothom que participi en algun dels jocs que proposo cada dimecres, tindrà opcions de satisfer els sentits amb algun d'aquests dos premis:
- Un lot de tres ampolles d'"Oli de Tortosa", colllita 2007, seleccionat entre les millors olives de la comarca del Baix Ebre.
Gràcies a totes dues empreses per a col·laborar amb tant d'entusiasme.
Per a tots aquells que encara no sabeu molt bé com funcionen aquest jocs, us informo que cada dimecres proposo un joc literari diferent i que podeu enviar les respostes fins una data límit, que aquest cop serà el 4 de desembre.
Com altres vegades, avui em ve de gust transcriure un fragment dels meus contes. En aquest cas es tracta d'un retall del conte "Una taca negra a la galta", inclòs al recull Tens un racó dalt del món, publicat per editorial Montflorit, i on Cornudella és mig decorat, mig protagonista.
"Quasi d’amagat de tothom, sense dir res, la nit es deixa caure lentament sobre els terrats del meu poble, i la foscor que amb ella porta fa que sols es vegi ara la silueta del Montsant, que s’esvaeix lentament, ignorat per tothom avui. Per tothom, menys pels dos campanars de l’església, que no es deixen perdre mai, des de la seva altura, aquest espectacle diari. Avui, la foscor s’agreuja més perquè la lluna, com volent demanar permís, s’amagarà encara una estona rera els cingles de Siurana, esperant el moment idoni per il·luminar-nos tendrament. "
Com des de fa algunes setmanes, en aquesta secció dels dimarts em dedico a destacar algun fragment del guió de diverses pel·lícules. En aquest film de 1997, de títol original As good as ti gets, Melvin Udall (Jack Nicholson) és un novel·lista maníac i obsessiu de caràcter insuportable que cada dia va al mateix restaurant per ser atès per la mateixa cambrera (Helen Hunt). La seva vida es transtorna quan estableix relació amb el gosset del seu veí homosexual. La pel·lícula té unes bones interpretacions i alguns moments dignes de recordar.
—Quina edat tens? Si ho endevinés per la teva mirada diria que uns 50. —Doncs per la teva mirada jo diria que ets amable; així que… al dimoni les mirades!
—Putos cabrons de merda de la mútua! Perdó. —Tranquil·la, em sembla que aquest és el seu nom tècnic.
Per a molta gent aquesta és la seva història: bons temps i rotllets de primavera. El pitjor no és que tu ho hagis passat malament, sinó que et posa a parir que els altres s’ho hagin passat bé.
El millor que tens és la teva disponibilitat per a humiliar-te.
Ja estem al novembre, comença a fer fred als matins, però les Desdefinicions del dilluns continuen. Quina us agrada més avui?
e. Segona de les vocals, que es posa al mig del cor d'una poma per a crear un bonic poema.
ciència. La filla de la paciència.
prostitació. Prostitució masculina.
flixitat. La forma especial com viuen la felicitat a Flix.
Aquesta última paraula me l'ha feta conèixer Josep A. Martínez Tarragó, i va dedicada als visitants i companys i companyes blocaires de Flix, que són molts.
El passat dissabte 27 d’octubre, en motiu de la 2ª Trobada d’escriptors ebrencs a Amposta, vaig poder gaudir de l’espectacle musical Lletres d’aigua, de Jesús Fusté. Aquest espectacle es va estrenar a Móra d’Ebre en motiu de la IV Fira del llibre i de l’escriptor ebrenc i està concebut com un viatge imaginari amb el riu a través dels sons de l’aigua i de les lletres amb què l’han homenatjat diversos poetes ebrencs. Jesús Fusté, a més d’algunes lletres seves, ha musicat poemes d’escriptors com Artur Bladé, Andreu Carranza, Yannick Garcia, Cinta Mulet, Manel Ollé, Gerard Vergés, Josep Amorós, Albert Guiu i Manel Garcia Grau. Si podeu, no us perdeu aquest espectacle ple de sensibilitat i força d’aquest cantautor prioratí del Pradell.
L’últim i esperat recull de contes de Woody Allen ha despertat opinions ben oposades, des dels aplaudiments més calororsos fins a que ni tan sols pot considerar-se literatura. Sigui com sigui, els seus fans tenen assegurada una boni dosi de genialitats que Woody deixa anar en forma torrencial, una darrera de l’altra sense temps a respirar, en una autèntica pluja d’absurditats, ironia i talent als quals ja ens té acostumats, i amb què deixa al descobert certes tares i incongruències de la nostra societat. Potser ens dificulten la lectura les moltes referències a personatges de la vida nord-americana que a nosaltres se’ns escapen. Com sempre quan es tracta de Woody, és ben fàcil seleccionar una bona colla de fragments:
"…ha iniciat un moviment per ensenyar als éssers a ascendir a "dimensions de freqüència superior", potser allà on puguin sortir més sovint i jugar una mica al golf." "Va jurar que faria una vetlla fins a mitjanit, però no va poder aplegar prou capital per comprar les espelmes necessàries." "Divendres em vaig despertar i, com que l’univers s’està expandint, vaig trigar més que de costum a trobar la bata." "Vaig pensar que si la nostra estrella daurada explotés tot d’una, aquest planeta sortiria volant fora d’òrbita i travessaria l’infinit per tota l’eternitat: un altre bon motiu per dur sempre un telèfon mòbil." Si, per casualitat, cau en un forat negre i en surt per l’altre costat, probablement visqui tota la vida sense problemes, però estarà massa comprimit per sortir a conèixer noies." "M’alleuja molt saber que l’univers és definitivament inexplicable. Començava a pensar que era culpa meva." "Tots dos sospitosos havien començat a cedir sota l’interrogatori implacable de Pugh, que va ser hàbilment formulat en francès, una llengua que ells desconeixien i qmb la qual no els era fàcil mentir." "Al judici, Strubbs va optar per exercir la seva pròpia defensa, però un conflicte sobre els honoraris va crear malestar." "El nostre temps a la terra no tan sols és limitat sinó que la majoria de cuines tanquen a les deu." "Els assassins en sèrie dieun que són els primers acusats quan tres o més víctimes són assassinades de la mateixa manera. Volen que s’elevi la xifra a sis." "L’Assassí de l’Astrologia era un magnífic sanguinari aficionat a apropar-se furtivament i colpejar el cap de la gent que cantava a l’estil tirolès. Va ser difícil atrapar-lo perquè tenia molts partidaris." "Només hi havia una botiga de productes naturals que vengués bolets letals de debò, però va tancar fa anys en saber-se que no eren ecològics."
Des de ja fa uns quants dies El basar de les espècies ens regala poemes recitats, en format de Podcasts. Cada dia descobreixo més eines que ens proporcionen les noves tecnologies, i aquesta és magnífica per fer arribar la bellesa de la poesia. Jo, ho reconec, no en llegeixo gaire sovint, però gaudeixo molt sentint com algú altre la recita, especialment amb música de fons. De moment, en aquest bloc ja hi podeu trobar poemes recitats de Manuel Pérez Bonfill, de Joan Todó, d'Emigdi Subirats, de Gustau Moreno i de Gerard Vergés. Segur que n'hi haurà més; jo no me'ls penso perdre.
He recollit aquest Meme de Filant prim. Imagino que cadascú té les seves motivacions per a escriure un bloc. En un principi, el motiu que em va impulsar a crear aquest bloc va ser la possibilitat de donar difusió de les meves activitats com a escriptor, amb la qual cosa el bloc es convertia en un mitjà. Pensava que amb prou feines podria posar una entrada o dues a la setmana. Com veieu, la cosa s'ha anat complicant. Un cop immers en aquest món he anat creant seccions setmanals, visito cada cop més blocs i, espero que provisionalment, he deixat una mica oblidada la meva tasca d'escriure contes per a dedicar-me de ple al bloc. D'aquesta manera, el bloc ha passat de ser un mitjà a un objectiu de la meva tasca. He passat de ser un escriptor que té un bloc, a un blocaire que escriu contes.
Amb tot això vull dir que la passió pels blocs, si t'atrapa, pot fer-te oblidar quins eren els objectius inicials que, d'altra banda, penso que he aconseguit.
"Passaven 7 minuts de la mitjanit. El gos estava ajagut a l’herba, al mig del jardí de la senyora Shears. Tenia els ulls tancats. Sembla que estava corrent ajagut, com corren els gossos quan, en somnis, creuen que persegeuixen un gat. Però el gos no estava corrent o dormint. El gos estava mort." 
El passat 10 d'octubre vaig proposar el 25è joc literari on el protagonista era el poeta F. Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, i un dels seus poemes. Per tal de participar calia buscar pistes amagades en diversos blocs de tots els territoris de parla catalana. Vaig rebre moltes respostes i un parell d'elles em recomanaven que llegís un poema de Gerard Vergés, dedicat al rector, i que també té com a protagonista una dama que es pentina els cabells. 
He d'agrair la cara del món d'aquest divendres a Josep A. Martínez Tarragó, que m'ha informat de la seva existència. Es tracta de la nebulosa Gabriela Mistral. 
Gràcies a totes dues empreses per a col·laborar amb tant d'entusiasme.
Com altres vegades, avui em ve de gust transcriure un fragment dels meus contes. En aquest cas es tracta d'un retall del conte "Una taca negra a la galta", inclòs al recull Tens un racó dalt del món, publicat per editorial Montflorit, i on Cornudella és mig decorat, mig protagonista.
Com des de fa algunes setmanes, en aquesta secció dels dimarts em dedico a destacar algun fragment del guió de diverses pel·lícules. En aquest film de 1997, de títol original As good as ti gets, Melvin Udall (Jack Nicholson) és un novel·lista maníac i obsessiu de caràcter insuportable que cada dia va al mateix restaurant per ser atès per la mateixa cambrera (Helen Hunt). La seva vida es transtorna quan estableix relació amb el gosset del seu veí homosexual. La pel·lícula té unes bones interpretacions i alguns moments dignes de recordar.
