L'escriptor inexistent, una altra vegada

Avui tampoc m'ha tocat la loteria. De fet, això no és gaire important, perquè les millors coses de la vida no es poden comprar amb diners. Per exemple, l'emoció que sento cada cop que escolto la cançó És com un miracle, que la Montse Castellà ha compost amb fragments de diversos autors entre els quals em trobo. Podeu veure la lletra de la cançó i el vídeo aquí.

Us recomano molt aquesta cançó, així com tot l'espectacle i el disc de L'escriptor inexistent que va crear la Montse i del qual ja n'he parlat en anteriors ocasions.

Avui he tingut ocasió d'escoltar-lo de nou, al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, i aquesta emoció no es compra amb diners.

Dalt del món

Un amic m'ha enviat aquesta simpàtica foto al·legòrica al títol d'aquest bloc. Mai hauria pensat que Tens un racó dalt del món arribaria tant "dalt del món".

A la web Imagechef podreu construir gran varietat de divertits rètols com aquest.

Un any de Club de Lectura amb La clau Gaudí

Ahir vam tenir una nova trobada del Club de Lectura de Tortosa, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, aquest cop per comentar un dels èxits d'aquest any, La clau Gaudí, juntament amb els seus creadors, Andreu Carranza i Esteban Martín. Durant la xerrada els autors ens van comentar, entre altres coses, el procés creatiu a quatra mans d'aquest llibre, així com l'enrequiment mutu i diversió que ha representat. En una de les moltes entrevistes que els han fet en motiu de la promoció del llibre, l'Esteban va comentar "vam començar jugant, però en sèrio, perquè els xiquets juguen en sèrio".

La figura de Gaudí i la seva obra va centrar gran part de la tertúlia, i va quedar ben demostrada l'admiració i passió que tots dos sentien per l'arquitecte i que, segurament, ha estat un dels motors del llibre. L'Andreu i l'Esteban tenen temperaments diferents, però això no ha estat una dificultat, sinó tot el contrari, ja que s'han complementat perfectament per fer un llibre amè amb un ritme trepidant, fàcil de llegir malgrat la gran quantitat d'elements que hi intervenen. Una sòlida estructura bàsica per crear el llibre, com l'arquitectura de Gaudí, vestida amb passió.

Personalment me n'alegro molt del seu èxit, fruit del saber fer i dels anys de coneixement del món de la literatura. A més, he tingut el privilegi de conèixer de primera mà algunes dades del procés editorial i de les grans victòries que anava collint el llibre, abans fins i tot de la seva publicació, cosa que m'ha fet viure amb il·lusió el seu èxit i, perquè no dir-ho, amb enveja sana.


Amb La clau Gaudí hem tancat el primer any de funcionament del Club de Lectura de Tortosa amb un notable èxit i més de 50 membres inscrits (75% dones). Val a dir que les trobades del Club de Lectura estan obertes a tots els públics, però jo invito a tothom a fer-se'n membre, ja que d'aquesta manera podran rebre informació sobre les activitats previstes.

El desembre de l'any passat ja sembla que quedi molt lluny, quan vaig començar la coordinació del Club de Lectura gràcies a la insistent invitació de la directora de la Biblioteca. El primer llibres que vam tractar, en una primera reunió de prova, va ser el meu Postres de músic. Després n'han vingut uns quants més, alguns amb la presència del autors/es (marcats amb asterisc), gràcies a la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i el seu programa Al vostre gust.


La Felicitat, de Lluís-Anton Baulenas*
Sabó Moll, de Francesca Aliern*
Patrimonio, de Philip Roth
Tot un caràcter, d'Imma Monsó*
El moliner udolaire, d'Arto Paasilinna
Destins, de Joan Cid i Mulet
Benissanet, d'Artur Bladé i Desumvila
T'estimo si he begut, d'Empar Moliner
El vigilant en el camp de sègol, de J.D.Salinger
La clau Gaudí, d'Andreu Carranza i Esteban Martín*


Les properes xerrades que tenim previstes són les següents:


Petita història dels tractors en ucraïnès, de Marina Lewycka (28-01-08)
Las ratas, de Miguel Delibes (25-02-08)
La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol* (març)
Mercè Rodoreda (abril)


Com veieu, la trobada del mes d'abril estarà dedicada a Mercè Rodoreda, aprofitant que ens trobem a l'any del seu centenari, i encara queda per decidir quin dels seus llibres comentarem. Podeu enviar propostes o demanar consultes sobre el Club de Lectura a clubdelectura@tortosa.cat

Local hero, de Dire Straits, per al blocaire invisible

Alepsi ens va proposar jugar al blocaire invisible, i aquest és el motiu que la cançó que acostumo a posar els dissabtes s'hagi avançat al divendres. A mi em va tocar fer-li un regal a El viatger, i espero que li agradi aquesta cançó, Local hero, d'un dels seus grups preferits, i també el meu: Dire Straits.

Bones festes al meu blocaire invisible i a tots vosaltres.

Cares del món (25)

Les Cares del món arriben a la 25a edició amb molt mala llet. Ai, ai ai, que em mossega! Aquesta sí que deu ser parenta de l'Hannibal Lecter. Direu que no és molt adient, ara que arriba el Nadal, però, no sé, m'ha semblat també una mica trista, mancada d'afecte. Potser no és tan dolenta en el fons.

Avui és el dia que juguem al blocaire invisible, a proposta d'Alepsi, i a mi m'han regalat tot just una artísitca sèrie de cares. Gràcies blocaire invisible.

La seva experiència a Frankfurt

La Institució de les Lletres Catalanes ha organitzat un cicle de conferències que portarà a diversos escriptors i escriptores arreu de Catalunya sota el lema La meva experiència a Frankfurt. Avui, a Tortosa, ens han explicat la seva experiència, de dreta a esquerra de la fotografia, Maite Carranza, Andreu Carranza, Oriol Izquierdo, director de la ILC, i Toni Sala. Per començar, els autors han llegit un fragment de la seva obra:

Maite Carranza, de El clan de la lloba

Andreu Carranza, de Riu avall

Toni Sala, de Autostop

Després ens han comentat la seva experiència a Frankfurt.

Andreu Carranza ha incidit en la cura d'humilitat que representa assistit a aquesta fira i en la sensació que s'ha situat la literatura catalana al mapa mundial. També ha destacat, com la resta d'assistents a l'acte, el gran discurs inaugural de Quim Monzó, molt representatiu del tarannà català i de la ironia de la nostra literatura. Finalment, ha reivindicat l'absència d'un poeta de la importància de Gerard Vergès.

Maite Carranza, entre altres coses, ha destacat que els diversos actes de promoció dels seus llibres en centres d'ensenyament se centraven en lectures de fragments importants dels seus llibres, realitzades amb molta cura.

Toni Sala també es va sorprendre de la qualitat de les lectures de llibres, que fan de les presentacions de llibres un acte més amè. D'altra banda, ha posat el dit a la llaga afirmant que, així com pintors o arquitectes catalans han aconseguit el reconeixement mundial, els escriptors catalans tenen més difícil arribar a aquesta repercussió que no té encara la nostra llengua.

Oriol Izquierdo ha volgut recordar que la Fira de Frankfurt ha obert una porta important per a la literatura catalana, transparent fins ara, però que el camí que queda per recórrer és encara molt llarg.

Felicitats petites (23)

No sé on vaig llegir que la diferència entre els adults i els infants és el preu dels juguets. De vegades, però, afortunadament, no cal gaire cosa per despertar la il·lusió dels més petits, i dels més grans també, com per exemple trepitjar neu. Tots els anys, després de les primeres nevades, els pobles de muntanya s'omplin de cotxes que hi pugen a gaudir d'aquesta felicitat petita, desafiant el fred amb bufandes i guants de colors que destaquen damunt del blanc immaculat, encara, de la neu.

Abans de marxar, fan una gran bola i la llancen damunt del cotxe, perquè quan tornin a la ciutat tothim sàpiga d'on vénen.


La foto és de l'hivern passat.

35è joc literari

Com ja anunciava al meu post anterior, els jocs literaris de tots els dimecres arriben a la 35a edició, aquest cop amb una nova proposta creativa. Altres mesos ja he estimulat la vostra creació literària amb propostes de continuar algun relat breu. Aquesta vegada, el repte que us llanço és molt més obert, i es tracta que escriviu un text, en vers o en prosa, sense límits d'espai, des de les dues línies fins a tot allò que us vingui de gust, inspirat per la imatge que encapçala aquest post i que me l'envieu a jesusimaite@gmail.com .

Animeu-vos, que les vostres participacions en aquesta mena de jocs em fan més alegria encara que la resta, que és molta. Com en altres ocasions, totes les vostres propostes seran vàlides i obtindran punts per al sorteig dels premis d'aquest mes: un lot de productes de qualitat de les Terres de l'Ebre, cedit per Soldebre, i dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, i que podeu observar al post anterior. Teniu temps fins el 2 de gener i ja us aviso que és probable que alguns o tots els textos siguin exposats al bloc, llevat que em demaneu explícitament que no ho faci.

Em faria especialment feliç la recepció de textos d'alumnes de Batxillerat o d'ESO, per la qual cosa proposo als professors de literatura que incitin a la participació.

De pel·lícula: El nom de la rosa, de Jean Jacques Annaud

Pel·lícula de 1986 basada en la novel·la d’Umberto Eco, dirigida per Jean Jacques Annaud i protagonitzada per Sean Connery (William de Baskerville), i Christian Slater. Els lectors sovint ens queixem que els films basats en llibres no es troben a l’alçada, però aquesta pel·lícula no és un d’aquests casos. Tot i això, cal dir que el llibre se centra més en aspectes filosòfics i religiosos mentre que l’argument de la pel·lícula posa l’accent en el misteri dels crims que pateix l’Abadia. De totes maneres, és una d'aquelles pel·lícules que no et canses mai de mirar.

—Creieu que aquest és un lloc deixat de la mà de Déu?
—Coneixes algun lloc on Déu s’hi hagi trobat bé?

—Què pacífica seria la vida sense amor, Adso, què segura, què tranquil·la… i què ensopida!

—Potser tenen els llibres amagats perquè els consideres massa preciosos.
—No, no és per això, és perquè sovint contenen uns criteris diferents als nostres i unes idees que ens podrien portar a dubtar de la infal·libilitat de la paraula de Déu. El dubte és enemic de la fe.

Personatges itinerants

Una estimada colla de blocaires agosarats (o sigui, uns i unes blocairers com cal) han iniciat una nova aventura literària amb el blog Personatges itinerants amb la sana intenció de crear una història col·lectiva de forma més o menys improvisada i ens conviden a afegir-nos-hi.

Si us animeu, trobareu al seu blog tot el necessari, inclosa molta il·lusió.

Jo els desitjo tota la sort en aquest projecte.

Els meus fragments: La revolució

Aquests pensaments li vénen al cap de tant en tant, però mai a hores punta de la feina. En aquells moments, com alliberats per un barret màgic, els telèfons comencen a cridar tots alhora i la histèria s’escampa. La pizzeria embogeix amb un descontrol només aparent. Un instant abans de l’hora prevista, la cuina és un mosaic de gustos i colors en formació, com un exèrcit ben rebut abans de la desfilada. Soldats i municions esperen ansiosos la batalla; tonyina, ceba, pebrot, xampinyons, olives i pinya; pernil, orenga, pollastre, carxofa i gambes. El tomàquet i la mozzarella, com dos generals de prestigi al capdavant de la tropa, confien en la victòria. Al carrer, per últim cop al dia, les motos s’alineen perfectament una al costat de l’altra. Quan hi ha partit de futbol és pitjor, i les restes de salses, complements i formatges, en un carnaval de colors, acaben fonent-se en ple desori culinari.

Fragment del conte "La revolució", que ès publicarà l'any vinent juntament amb la resta de relats seleccionats de l'11è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet.

Desdefinicions (34)

Ja tornen a ser aquí les Desdefinicions dels dilluns, que no pretenen altra cosa que jugar amb la llengua i les paraules.

bressol. Llit on dorm el solet de totes les cases.

llibretí. Llibres que fomenta costums llicenciosos.

decadent. Dent que ja no és el que era.

juvenil. El riu més llarg del món que encara se sent jove, amb independència de la seva edat.

Camprebloc

Avui ha tingut lloc el Camprebloc, una activitat organitzada per l'Associació Cultural Soldevila per a posar de manifest l'èxit del fenomen blocaire a Campredó.

En primer lloc s'han realitzat dues taules per a presentar diversos blogs: una de blogs apareguts darerrament en Campredó, i una altra anomenada Jordibloc.

Seguidament s'ha fet entrega del premi Top ten ebrenc, organitzat per l'Emigdi Subirats, que també ha coordinat i presentat la jornada, i que després de la votació realitzada pels blocaires ebrencs ha recaigut, mereixedorament, en Gustau Moreno i La Marfanta.

Per acabar, Jaume Llambric ens ha mostrat els seus podcast que es poden escoltar al seu bloc El basas de les espècies, i que són una gran iniciativa per a difondre la poesia en general, i la poesia de les Terres de l'Ebre en concret.

En resum, per a mi ha estat una bona ocasió per conèixer personalment algun d'aquests i aquestes blocaires que ja ens visitàvem mútuament, i per descobrir-ne de nous. D'aquestes trobades són interessants els parlaments i presentacions que es fan, però són molt més enriquidores les tertúlies improvisades que es duen a terme abans i després de l'acte. Ara ja tinc ganes que arribin les properes:

Catosfera, a Granollers, el 25, 26 i 27 de gener

Ebresfera, a Tortosa i Roquetes l'1 i 2 de febrer

Blocs desgustació (4)

Us proposo la degustació d'uns quants posts que he seleccionat aquesta setmana, sense cap criteri especial ni pretensions de fer una valoració dels que considero millors. Només és una petita mostra del gran ventall que ens ofereix la catosfera:

El que mai et vaig dir
Col·lecció de moments
L’escriptori
Llum de dona
Somnis i realitats

Aprofito per a recordar-vos que si voleu formar part del llibre que es publicarà en motiu de les primeres jornades de la catosfera (Granollers, 25, 26 i 27 de gener) teniu temps fins el 31 de desembre per a enviar el vostre millor post. Més informació aquí.

De moment, la trobada és aquesta tarda, a les 17.30 a Campredó, en motiu del Campreblog.

La conxorxa dels necis, de John Kennedy Toole

Des de fa pocs dies m’incloc al club de fans de La conxorxa dels necis. Me’l van deixar fa un parell de setmanes per a llegir-lo, però a les cinquanta pàgines no vaig poder resistir la temptació d’anar-me’l a comprar per a poder-lo tenir sempre a casa i subratllar-lo lliurement. Pocs personatges se’t queden gravats a la memòria com l’Ignatius Reilly. No em puc estar de transcriure l’inici de la novel·la que el retrata físicament i psicològicament, de la seva versió en castellà (no sé si està traduït al català):
"Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas."
No sembla molt agradable a la vista, però aquesta no és la pitjor de les seves característiques. Ignatius és un jove de trenta anys que viu a Nova Orlenas amb sa mare vídua, i ni treballa, ni té intencions de fer-ho (sembla un argument molt actual, però està escrita els anys seixanta). Atormentat per una de les vàlvules del seu estómac, que li provoca un molest i irregular moviment de gasos, dedica el seu temps a somniar grandiosos i estrafolaris projectes per a canviar el món gràcies al seu fabulós intel·lecte (segons ell). Sa mare, que pateix els esforços econòmics invertits en pagar-li la universitat, no sap què fer-ne, i ha de suportar com el seu fill la menysprea i la tracta com a una criada. Però quan finalment busca treball encara és molt pitjor. Ignatius és com un nou Atila, i allí per on passa creixen els embolics i els problemes, ajudat, això sí, pels divertis i esperpèntics personatges amb què es troba.
Un divertidíssim i magistral retrat sense pietat de la Nova Orleans del barri francès, dels racisme, de l’esnobisme d’alguns membres de la classe alta, de la decrepitud d’una societat incrèdula davant d’un personatge inoblidable. La novel·la mereixeria una continuació, però l’autor mai la va veure publicada, ja que es va suïcidar l’any 1969, a l’edat de 31 anys. Sa mare va insistir fins aconseguir l’edició l’any 1980 d’aquesta novel·la que va guanyar el premi Pullitzer.
Un parell de perles d’aquest llibre:
"El único regalo que pedía la señora Levy a sus hijas era que atacaran a su padre. A la señora Levy le encantaba la Navidad".
"Sólo me relaciono con mis iguales, y como no tengo iguales, no me relaciono con nadie."

57a Festa de les Lletres Catalanes

Ahir vaig assistir al sopar de la Nit de Santa Llúcia. El fet que se celebrés a Reus em va animar apuntar-m’hi, ja que acostuma a fer-me mandra el desplaçament fins a Barcelona per a aquesta mena d’actes, per tant, aquesta era una ocasió que no volia deixar perdre. Vaig trobar rostres populars i persones conegudes, entre elles Silvestre Hernández, de Beseit, que es va emportar el 7è Premi Leandre Colomer de novel·la històrica per El manuscrit de Wadi-Al-Abmar. Se’n van repartir molts de premis, dels quals podeu trobar més informació a la web d'Òmnium cultural, entre els que destaquen:

Premi Sant Jordi de novel·la, per a Pep Coll
Premi Carles Riba de poesia, per a Txema Martínez
Mercè Rodoreda de contes, per a Guillem Frontera

Aquest darrer era especial per a mi, ja que m’hi havia presentat i finalment ha estat un més dels molts premis que NO he guanyat.
Alguna vegada, autors que volen introduir-se en el món de la literatura m’han demanat consell (a mi, que tot just no he fet més que començar!). Els premis literaris són una bona via, però cal tenir en compte que el més probable és no guanyar-los. S’ha de ser molt conscient d’aquest fet, i no caure en el parany de desanimar-se. Cal insitir i tornar-ho a provar, que serveixi d’estímul per a intentar millorar i, sobretot, cal no deixar d’escriure, ja que escriure ha de ser el nostre principal objectiu.

Felicitats a tots els guanyadors i guanyadores!

Vaig arribar a Tortosa bastant d’hora, a quarts de tres, i em vaig deixar caure pel local on els companys i companyes de l’Ajuntament celebraven el sopar de Nadal que, lamentablement, m’havia perdut per coincidir amb el sopar de Santa Llúcia. Estaven en plena gresca i em van donar un premi: la seva alegria en veure’m entrar.

Bloc solidaris

Ja fa dies que tenia pendent agrair el reconeixement de Blog solidari que m'han atorgat tres blocaires: Totum revolutum, Biblosfera i Lluna de paper.

Al principi em feia cosa anunciar la recepció d'aquest premi, ja que, pel seu nom, considerava que hi ha molts blocs que se'l mereixen més que el meu. Però després he vist que "es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir", i aquesta frase defineix en sí mateixa el fenomen blocaire, independentment del tema que tracti.

Molt més difícil pe a mi es transmetre aquest reconeixement. N'he triat set entre els que més visito, però en podrien ser molts més:

No em diguis que és un somni
Defensa contra les forces del mal
Emigdi Subirats
Tot és possible
El vertigen del trapezista
Filant prim
De Roquetes vinc...a Tortosa baixo

Better man, de Robbie Williams

La cançó que us proposo aquest dissabte, com en les darreres setmanes, és Better man, d'aquest pocavergonya tendre que s'ha convertit en un dels reis del pop, Robbie Williams.
Us desitjo que tothom tingui algú que el faci sentir millor.
Bon cap de setmana!

Meme de l'escriptori

Els darrers dies m'ha arribat un mateix meme per partida doble: Maria Martori i Filant prim. Es tracta de mostra els fons d'escriptori del nostre ordinador. Jo el vario sovint, però darrerament tinc aquest simpàtic amic per tal que em motivi, aviat sabreu per què.

Deixo oberta la porta perquè segueixi aquest meme tothom que vulgui . Jo encara en tinc dos o tres de pendents, i em sap greu, perquè em va fer il·lusió que pensessin en mi quan me'ls van passar i no voldria decebre'ls. Potser caldria rumiar una mica sobre això dels memes. Qu ningú s'ho prengui malament; jo aplaudeixo totes les iniciatives per tal de fomentar les relacions entre els blocaires, i hi participo sempre que puc, però si tots seguim estrictament aquesta mena de cadenes, que demanen que les passis a 3, 4 i fins a 7 blocaires, potser arribarà el moment en què només escriurem memes. Potser el millor és que els continuï qui vulgui de forma lliure; o no. Què en penseu?

Cares del món (24)

Com tots els divendres arriba una més d'aquestes Cares del món que vaig col·leccionant i que us convido que m'envieu, preferiblement sense que hagin estat provocades.

Què deu estar pensat aquesta cara d'avui?

Quan el camí que tenim davant

Quan el camí que tenim davant sembli que porti cap al desastre, potser és hora d'aturar-se a escoltar l'aigua del riu.